Sis històries, deu minuts i un sol escenari: la VII Marató de Monòlegs de l’AVEET pren Alzira

El Gran Teatre d’Alzira acull el pròxim 22 d’octubre una vetlada d’entrada lliure que reuneix sis veus intergeneracionals de la dramatúrgia valenciana per a prendre el pols als temes que ens travessen com a societat.

Què mou a l’autoria teatral valenciana quan se li concedeixen deu minuts, sis mil caràcters i la llibertat absoluta d’un escenari? La resposta arribarà el pròxim dimarts 22 d’octubre a les 19:30 hores al Gran Teatre d’Alzira, on l’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors Teatrals (AVEET) celebrarà la seua VII Marató de Monòlegs.

Fidel a la seua aposta per descentralitzar la cultura —després d’haver passat per Elx i Castelló en anteriors edicions—, l’AVEET porta a la Ribera Alta una sessió d’entrada lliure fins a omplir aforament. Una oportunitat única per a descobrir peons inèdits en format de lectura dramatitzada, on la narració oral es converteix en el vincle més directe amb l’espectador.

Dos directors, tres intèrprets i sis mirades al món

La sessió, coordinada per un equip de vint professionals de les arts escèniques, comptarà amb un fil conductor dissenyat per dos directors de generacions diferents: la veterana Sònia Alejo i el jove creador Tiago P. Barrachina, encarregats de dirigir tres monòlegs cadascun. Sobre les taules, les peces prendran vida en les veus d’un trio d’intèrprets de primer nivell: Arantxa Pastor, Silvia Valero i Jordi López López.

Aquesta nova edició de la Marató destaca especialment per la seua pluralitat temàtica i la seua diversitat intergeneracional, capaç d’unir creadors emergents amb veus de reconeguda trajectòria en un diàleg que pren el pols als grans dilemes contemporanis.

D’una banda, el jove dramaturg alacantí David Sánchez Pacheco obri el recorregut amb La conformitat, on retrata la solitud i la precarietat quotidiana d’una dona que s’enfronta a l’assetjament del telemàrqueting mentre espera l’autobús. Recollint el testimoni de les dificultats del mateix sector cultural, Isabel Martí recorre a l’autoparòdia en La filiació per a exposar, des de la seua pròpia experiència com a presidenta de l’AVEET, la fragilitat dels professionals de les arts i la hiperconnexió d’una societat accelerada i mancada de temps i de sentit comunitari.

Així mateix, la necessitat de comprensió humana i de suport mutu es fa palesa en la proposta d’Ester Medrano, qui en Laca laca laca aporta una mirada empàtica cap a les cures i la salut mental des de la seua doble faceta de creadora i psicòloga. Paral·lelament, la reflexió sobre la identitat pren un caràcter existencialista en mans de Pedro Lozano, el qual reivindica en Li direm “la possibilitat d’una illa”… l’autenticitat individual i la llibertat per sobre de la temptació de replicar el passat o caure en la imitació social.

D’altra banda, la profunditat de les relacions humanes s’endinsa en terrenys més íntims de la mà de Dave Aidan, qui aborda en Miermisericordi el dolor de la solitud, la mortalitat i la importància de les arrels familiars com a pilar essencial sobre el qual cimentar l’existència. Per a completar aquest mosaic d’històries, Victòria Enguídanos tracta sense embuts en No se lo digas a nadie el tabú dels abusos i la pèrdua de la innocència en la infància, enfrontant l’espectador a la urgència de mirar de cara les realitats més silenciades de la nostra societat.

Sis propostes breus, intenses i diverses que demostren la vitalitat d’un gènere que, des del teatre clàssic grec fins als nostres dies, continua sent l’eina més directa per a agitar consciències.