Situació Extrema. Precursors del rock amb dolçaines

L’atzar i la docència han volgut que a terres del Vinalopó conega Jaume Gosàlbez, dolçainer de nissaga i fill –mai millor dit–de la Xafigà de Muro (son pare fou fundador d’aquesta històrica colla de dolçainers).Des de fa unes setmanes, aquest home de conservatori, professor, de música festera, del món del folk i també del rock, em regala tot un seguit de converses agradables i enriquidores que m’han permés recuperar el nom de Situació Extrema, darrere del qual s’amaga una bonica història de fa 25 anys de rock amb dolçaines. Sí, ho heu llegit bé: amb dolçaines. Prou anys abans que Obrint Pas, La Gossa Sorda, Poc Trellat, Arròs Caldós, Mugroman, Atzukak, Odi…

Situació Extrema fou un grup que va nàixer cap al 1988. Un grapat de joves de Cocentaina i Muro convergiren en un projecte musical amb l’únic objectiu de passar-s’ho bé. Els inicis foren en anglés i, com recorda el mateix Gosàlbez, arrancaren «una mica marcats pel disc Brothers in arms» dels Dire Straits (1985). Utilitzaven el saxo per a acompanyar les melodies guitarreres, tal com feia la banda de Mark Knopfler. Aïllats i desconnectats del que ja començava a coure’s en el rock en català al Principat (el boom de Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït), el grup va començar a tocar pels pobles de l’Alcoià i el Comtat fins que s’arrancà a cantar en valencià, per normalitat i en un moment en el qual la dolçaina guanyava pes a l’escenari.

Així doncs, estem davant de la incorporació definitiva al rock de l’instrument de música tradicional valenciana per excel·lència. Abans, però, en les darreres convulsions com a grup, Pantaix havia fet la primera incursió amb Xavier Richart.

La singularitat de la formació del Comtat sorprenia el públic allà on anava. «Un dels millors moments era abans d’una actuació, quan féiem la prova de so: quan Jaume agafava la dolçaina i començava a tocar… l’impacte era total. La gent que hi havia allí girava el cap de seguida mirant a l’escenari preguntant-se d’on venia eixe so tan agut, estrident i ancestral alhora. El tècnic de so es posava les mans al cap perquè no sabia com collons equalitzar allò, i tot era apartar Jaume del micro, metres i més metres. I nosaltres, Jaume i la resta del grup que estàvem allí, en eixe moment sentíem que érem un grup diferent dels altres, no dic millors, però sí especials per eixe so tan particular i tan únic de la dolçaina», recorda Anselm Martí, cantautor i veu en aquella època del grup.

Jaume Gosàlbezdiu que «no preteníem ser precursors de res. Jo no n’era massa conscient. Em vaig adonar de l’èxit del rock en valencià amb dolçainauns anys més tard, quan vaig començar a tindre alumnes que em demanaven que els ensenyara cançons d’Obrint Pas. He arribat a fer classe de dolçaina a membres d’altres bandes que han seguit el patró dels Obrint, com ara Odi o Atzukak».

Els vells components de Situació Extrema remarquen que la seua música bevia d’altres referències (i no de l’ska o del mestissatge precisament). «Ens agradava el rock clàssic:LouReed, DeepPurple… encara que també escoltàvem els Sopa de Cabra o Els Pets, i fins i tot féiem una versió de “La cassalla” d’Eduard Joanes», apunta Martí.

Les seues composicions eren descarades i directes. «Xirimita rock», «La vidriola», «Tinc flato» o «Elsa» foren de les més reconegudes. Gravacions casolanes amb lletres divertides per a un grup que de tant en tant coincidia amb altres bandes que cantaven en valencià (4.000 Som Prou, Orgasme o Anselmos), però que mai va actuar per a les masses, com sí que ho van fer altres formacions al festival Tirant de Rock que organitzava Acció Cultural del País Valencià.

Jaume Gosàlbez entén que amb «Xirimita rock», quasi sense saber-ho, es continuava «amb el procés de revitalització de la dolçaina», en aquest cas vinculat al rock. «El 1987, Xarxa Teatre havia estrenat El Dolçainer de Tales, i el 1982 l’Escola de Dolçainers d’Algemesí havia eixit a tocar a l’entrada de Moros i Cristians d’Alcoi».

«Teníem 23 anys quan ens ho vam deixar. A Cocentaina hi havia dos grups i nosaltres érem els especials, perquè cantàvem en valencià i hi incorporàvem la dolçaina. Ara, amb 42 anys, he vist que la música en valencià està molt bé: hi ha qualitat, Internet ajuda a difondre-la i hi ha moltíssims grups, i això és bo». De raó, no li’n falta a Anselm Martí.

«Fixeu-vos si era una altra època –reflexiona Martí–, que en un concert al Puig ens van xiular per tocar la Muixeranga i els qui xiulaven eren valencians».  Eren altres temps, quan la nostra cultura musical començava a traure el cap amb orgull.

Vicent Xavier Contrí. Periodista i crític musical

Article publicat al nº 302, corresponent a març de 2015