Canvi climàtic i sobirania dels pobles

Getty Images.

Mentre estava escrivint aquest text, Feijóo sentenciava Carlos Mazón a perdre la presidència de la Generalitat, reclamant una intervenció ferma i decidida del govern espanyol a València. A més a més, els mitjans de comunicació i l’opinió pública assenyalaven Mazón com el màxim responsable polític de la nefasta gestió dels efectes de la DANA. Podem concloure, doncs, que la seua carrera política s’ha acabat. Supose que prompte, si no plou més, els pobles afectats recuperaran la seua normalitat, i s’hi trobaran una realitat que serà més trista que abans, més pobra que abans, més complexa que abans. Però podran plorar els seus morts, la qual cosa és necessària per a sanar les ferides.

Segurament, quan es publique aquest article, s’hauran pronunciat els opinòlegs: sobre la solidaritat mostrada des de tota Espanya, sobre l’heroïcitat dels militars i sobre la figura del rei, que consideraran un valent per suportar amb serenitat l’aldarull de Paiporta… Malauradament, només els més lúcids intuiran que la resposta del poble a la visita dels mandataris va ser orquestrada des de l’extrema dreta (i que va tenir èxit perquè és conegut quin efecte produeix un misto en un bidó de gasolina). També parlaran els experts, encertadament, sobre la influència innegable del canvi climàtic. Potser aquest últim argument és el més vàlid per entendre tot el que ha ocorregut amb aquesta DANA (sense restar-li cap responsabilitat al govern de la Generalitat en la seua gestió).

No descobriré res de nou si dic que aquests fenòmens meteorològics es repetiran amb major regularitat i violència, precisament pel canvi climàtic. És evident, com diuen, que caldrà estar preparats per a enfrontar aquestes situacions imprevisibles, però el que a mi em preocupa és avançar en solucions que faciliten la nostra vida sota unes condicions climàtiques que responen, sense clemència, a l’abús de l’ésser humà sobre el planeta.

El que ha ocorregut a València és un efecte d’un altre procés multidimensional que hem de relacionar amb l’augment de la temperatura global, amb les emissions pernicioses per a l’atmosfera, amb l’estil de vida occidental (que copien les nacions d’arreu del món) i amb la voracitat del capitalisme ferotge. I en el cas de les possibles alternatives, no puc coincidir amb molts experts, perquè defensen el desenvolupament sostenible. Aquesta construcció sintàctica és un oxímoron. És impossible relacionar el desenvolupament econòmic amb la sostenibilitat de la vida humana. No podem continuar amb l’extracció irracional dels recursos naturals i prometre un futur d’opulència, com l’actual.

Les conseqüències ja estem patint-les: consum desproporcionat a Occident i fam i misèria a molts indrets del món; escassesa d’aigua i estrés hídric; reducció de les masses forestals i desertització… Molts experts, emprant el paraigua del desenvolupament sostenible, defensen que els acords d’abast global (el consens dels governants) són la solució al problema. Jo pense el contrari, perquè molts d’eixos governants neguen la mateixa existència del canvi ambiental que ja patim i, a més, destaquen per la seua complicitat amb les empreses transnacionals. Per exemple, un dels empresaris més rics i influents del món, Elon Musk, no amaga el seu suport a polítics com Trump i Milei. Jo pense que cada racó d’aquest món haurà d’autogestionar els seus recursos, protegir el medi i aplicar les mesures de conservació adients al seu territori.

És molt difícil d’explicar en un article quines mesures ens caldrà aplicar abans del col·lapse natural que s’anuncia, però, en síntesi, la resposta l’hem de trobar aprofundint en la sobirania dels pobles. Vull assenyalar que el sobiranisme és, per definició, la màxima expressió de la democràcia, perquè ens permet decidir sobre el nostre present i futur de manera lliure i compartida. Aquesta és una evidència que habitualment ens n’oblidem, o pretenen que oblidem.

El fet és que, si centrem la mirada al País Valencià, ens caldrà disposar de sobirania econòmica per prendre decisions autònomes i orientades a un avenir millor. Sempre tindrem el dubte sobre la potencial resposta de València als efectes d’aquesta DANA si no fórem un territori sotmés pel dèficit fiscal i la mancança de finançament per part de l’estat espanyol. No he vist cap manifestació a la televisió, o en altres mitjans, que apuntaren l’espoli que patim com una de les causes de la magnitud de la tragèdia.

També ens caldria disposar de sobirania energètica, perquè l’oligopoli de les empreses d’aquest sector els ofereix uns guanys milionaris, mentre que gairebé un 10% de la població valenciana pateix de pobresa energètica. I per altres motius, connectats amb el canvi climàtic, com la decisió d’invertir en energies renovables i no pagar per unes altres contaminants; com la decisió de prescindir de l’energia nuclear (pel perill evident que suposa); com la decisió d’adaptar la generació, distribució i consum d’energia de manera apropiada a les nostres circumstàncies ecològiques, socials, econòmiques i culturals. El model energètic espanyol és contrari a aquesta idea.

I finalment, ens caldrà disposar de sobirania alimentària, per tal de proposar una agricultura diferent de la del neoliberalisme i adaptar-nos al potencial agrari del nostre país. El minifundisme ens ha permés una distribució equitativa de la terra de conreu, és altament ecològic i favorable per a l’agrodiversitat. A més, aplica el principi del comerç de proximitat i pot resultar rendible en un model econòmic més responsable i diferencial, en aquest context globalitzat.

Des d’aquests elements hauria de desenvolupar-se l’alternativa valenciana als canvis que hem de patir. I, clar, tot açò no evitarà un empitjorament de les condicions vitals en la nova realitat climàtica, però obrirà noves possibilitats d’adaptació de les que, a hores d’ara, no disposem.

Com heu pogut comprovar, a mi no em semblen tan importants Mazón i Sánchez. Ni el rei.