Sobre corrupció i mentides

Malauradament, cada dia que passa, ens trobem als mitjans de comunicació informació sobre la darrera, i no l’última, frase estudiada pels assessors de les persones que tenen càrrecs de responsabilitat política a les institucions. I sembla que ara ja no existeixen límits perquè tot s’hi val. Poden saber que el que diuen és mentida, però que ajudarà a aconseguir un grapat de vots a les pròximes eleccions. Fa unes dècades hi havia límits que no solien sobrepassar-se, i en cas de fer-ho, la mateixa ciutadania rebutjava aquests excessos. Ara, però, sembla que s’ha iniciat una cursa dialèctica en la qual la poca vergonya de qui dirà la darrera burrada és una mena de plus personal dintre de la seua organització: tot val per a aconseguir l’objectiu de l’atac a l’adversari.

És per això que hem pogut llegir informacions en mitjans de comunicació sobre querelles presentades contra l’adversari basades en declaracions anònimes, posem per cas, de persones que les publica alguna pàgina digital, posem també per cas, i amb això, sense una base mínima sòlida, ens n’anem al jutjat i a totes les finestres públiques que ens ofereixen els mitjans de comunicació i així ja tenim l’embolic armat. Si és veritat o no, és irrellevant: el que val és aconseguir un grapat de vots. I aquests procediments, sense límits a cap dignitat de l’enemic.

Certament, i cada dia més, es poden llegir i escoltar persones que demostren la seua fartera amb aquestes formes, realment, d’agressió. Resulta també fonamental saber qui ho diu, quines fonts són les que retruquen la notícia per a saber quin grau de veracitat poden tindre. Una part de la societat està ja farta del «tu difama, que alguna cosa quedarà».

Demanar que els polítics –acostumats a dir la més grossa, la més bèstia– puguen reconduir el seu comportament és, sembla que és, desitjable, però amb molt poca garantia d’èxit de fer cas d’eixa ciutadania que està farta d’aquest tipus de declaracions, de dinàmiques. Perquè, si es canvia aquesta carrera de veure qui la diu més gran, al final podem arribar a pensar que tots els polítics són iguals, i això representa un èxit per als més bàrbars.

Si acceptem que la corrupció és el delicte consistent en la subornació de funcionaris, i també un ús del poder que fa un membre d’un govern, d’un parlament, d’una Administració pública o d’un cos de policia per a aconseguir un benefici privat il·legítim, s’ha d’aconseguir que la Justícia investigue i, si cal, condemne a qui la faça, siga qui siga. I si la Justícia ho poguera fer amb molta més rapidesa, millor encara.

En aquests moments sembla que el senyor Ábalos està apuntant a una presumpta trama corruptiva. Si és així, que pague totes les malifetes, des del primer euro que haja pogut aconseguir amb aquestes estratègies. Si s’ha conegut que l’ex Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, ha estat condemnat a més de deu anys de presó, que presente el recurs corresponent davant del Tribunal Superior de Justícia, i després que pague tot allò que ha estat demostrat ja.

Donen peu aquests dos casos –un ja jutjat i l’altre en procés d’investigació– a afirmar que totes les persones que es dediquen a la política són iguals? Doncs, no. No totes les persones són iguals i a cada partit polític tenen el seu cas, les seues persones que s’han votat la llei, i no és ètic embolcallar-se en la bandera de la transparència i oblidar, amagar, els seus casos. Allò de «i tu més!» ens porta a l’extrema dreta.

Revista número 506. Octubre 2024.