‘Quia nominor leo’: breus apunts sobre el nom papal de lleó

 «Ja que em dic lleó»

Abans del crepuscle vespertí del dijous 8 de maig de 2025, la fumata bianca i el repic de les campanes anunciava que els 133 cardenals reunits en conclave a la Capella Sixtina del Vaticà havien triat un nou papa, el 267é summe pontífex en la història de l’Església catòlica. Una hora més tard, passades les 19 hores, s’obria la porta de la Loggia delle Benedizioni, situada sobre el pòrtic della Basilica di San Pietro i eixia al balcó el cardenal protodiaca, Dominique François Joseph Mamberti, per llegir en veu alta: «Annuntio vobis gaudium magnum: habemus papam. Eminentissimum ac reverendissimum Dominum, Dominum Robertum Franciscum Sanctæ Romanæ Ecclesiæ Cardinalem Prevost, qui sibi nomen imposuit Leonem XIV» [‘Vos anuncie una gran alegria: tenim papa. El Molt Eminentíssim i Reverendíssim Senyor Robert Francis, cardenal paborde de la Santa Església Romana, que ha pres el nom de Lleó XIV’].

Des del primer moment, tothom amb una certa preparació va interpretar el simbolisme del nom triat pel nou papa, Lleó: un reconeixement cap al papa Lleó XIII que, després del tan difícil, defensiu i controvertit pontificat de Pius IX, volia aggiornare l’Església. I és que en la seua encíclica Rerum Novarum (‘Sobre les noves realitats’ o ‘Sobre la condició dels obrers’, 1891), Lleó XIII reclama els drets dels obrers, de les classes desfavorides, però a través de l’esforç, l’estalvi personal i el dret a la propietat; i per una profunda reorganització social, ben diferent de l’antagonisme, de la lluita de classes i de la substitució d’una classe dirigent per una altra, la dels qui intentaven gestionar el descontentament social en benefici propi. De fet, sembla que unes hores després de ser elegit papa, el mateix Prevost així ho va explicar.

 

Lleó i el magne

Lleó XIII no era sinó el tretzé papa d’aquest nom, un dels més comuns en la tradició catòlica. El que no sabem és si el cardenal Prevost també tenia en ment a l’hora de triar el nom el d’algun altre papa d’importància en la història de l’Església. Ens referim en particular al primer, Lleó I el Magne (s. V), el papa que va detindre Àtila, el rei d’una confederació de tribus bàrbares euroasiàtiques que coneixem amb el nom d’huns occidentals. En penetrar a Itàlia i haver fet fugir a Ràvenna l’emperador Valentinià III, Àtila es va plantar a les portes de Roma l’any 452 tot amenaçant la capital de la cristiandat occidental, però gràcies a les habilitats diplomàtiques (i a una generosa donació d’or i grans de pebre), el papa Lleó va aconseguir que el rei dels huns s’hi retirara. ¿Podria servir això de metàfora i reflexió sobre la necessitat d’un papa amb autorictas capaç d’enfrontar-se als perills dels nous bàrbars que amenacen els valors i associats a la civilització occidental, la que més graus de llibertat i prosperitat ofereix a la humanitat?

 

La influència d’aquest papa en les controvèrsies doctrinals de l’època va ser notable. Com també ho va ser la d’un altre papa homònim, Lleó X (Giovanni de Mèdici), que segles més tard va haver d’abordar el problema doctrinal (i més, eh!) derivat de la reforma propiciada per Luter (un agustí, com el papa actual) i defensar l’ortodòxia catòlica davant l’escissió protestant. Així com la seua insistència en el fet que Roma fora considerada la legítima hereva del sant Pere i, per tant, capçalera de tota l’Església. Per tot això, el 1754, el papa Benet XIV proclamà Lleó I Doctor de l’Església, i més recentment Benet XVI va afirmar que el papa Lleó I va ser «sense dubte, un dels més importants de la història de l’Església».

 

Etnozoologia i el nom de lleó

El simbolisme cultural de la natura és en la nostra tradició cultural complex, riquíssim. D’analitzar les relacions culturals dels humans amb els altres animals, se n’encarrega una disciplina relativament nova: l’etnozoologia. En el cas del lleó i l’onomàstica associada tenim un bon pretext per a parlar-ne.

Tot i que una de les imatges que associem a la Roma clàssica és la dels lleons i els espectacles violents als amfiteatres, és probable que els romans no conegueren ni usaren l’animal fins a la seua expansió per l’orient mediterrani.

De fet, els antics lleons de les cavernes (Panthera leo spelaea) ja s’havien extingit a l’occident d’Europa i els lleons actuals (Panthera leo leo) existien només a l’Europa oriental i procedents d’Àsia. Per això, els noms de persona i els mites referents a aquest animal eren en un principi més comuns a Grècia (Leònides, el lleó de Nemea, etc.), al Pròxim Orient i fins i tot en la Bíblia (Samsó i el lleó, el Lleó de Judà, etc.) que no a Itàlia o a l’Europa central i occidental. De fet, i pel que fa l’Antic Testament, la paraula lleó (davall noms arameus i hebreus com ari, aryeh, labiy, kepir) apareix més de cent voltes, una quantitat només superada per la de corder-ovella-carner, bou, ase i cavall.

Quan els lleons van arribar a Roma per a ser usats com a animal d’espectacle, el nom es va estendre com a cognomen indicador de força i coratge, però també de valentia, lideratge i noblesa. Esperem que el nou papa, Lleó XIV, faça honor al nom i el dote, a més, de trellat i de capacitat per a bastir ponts de cooperació en el món convuls que ens ha tocat viure.

 

Post scriptum

I ara, una broma relativa al títol de l’article. No creiem que el cardenal Prevost estiguera pensant, quan va optar pel nom de Lleó, en la faula de l’escriptor greco-romà Gai Juli Fedre (20 aC-50 dC) Quia nominor Leo. Però encara que només siga per a reivindicar el valor didàctic de les faules, tan oblidades hui en dia, hem cregut interessant fer-ne al·lusió.

En la faula, Fedre parlava d’un dia en què anaven pel camp, en harmonia aparent, un lleó, una cabra, una vaca i una ovella. Entre tots van capturar un cérvol, el van dividir en quatre parts i quan cadascú anava a agafar-ne una, el lleó va parlar amb veu greu i amenaçant: «La primera part és meua, ja que em dic lleó (Quia nominor leo); la segona em correspon perquè soc més fort que vosaltres; m’adjudique la tercera perquè he treballat més, i si algú gosa disputar-me’n la quarta se les haurà amb mi». I així va ser com el lleó es va quedar amb tot el cérvol; sí, amb «la part del lleó».

En tot cas, no pensem que eixa prepotència lleonina haja sigut de cap manera un motiu per a la tria del nom per l’estatunidenc-peruà Robert Francis Prevost, Lleó XIV. Però, ja que hi estem, tot això ha estat un bon motiu per a refrescar la nostra cultura clàssica.

 

Revista Saó Núm. 515, pàgs. 14-15. Juliol 2025.