Sobre Jaume I, encara

10/11/2020

Jaume I va ser el qui conformà en gran mesura, i per primera vegada –ell i els homes i les dones que l’acompanyaven–, el país dels valencians que ara coneixem. Per tant, el seu paper va ser fonamental –i ho seria, encara durant segles– perquè en la seua figura s’ha xifrat tot aquell moviment fundacional de la personalitat valenciana. I ho dic pensant en aquells que es qüestionen, en aquesta època nostra, el record del seu paper. En part perquè el món actual pensa sovint que pot passar dels referents històrics. Moltes vegades per desconeixement absolut de la nostra història. Però, això no és cert: la identitat valenciana encara necessita aquell referent fundacional –com l’ha necessitat al llarg dels segles.

No podem avaluar l’actuació moral o ètica d’un personatge històric, del qual ens separen quasi vuit segles. Els personatges del passat actuaren d’acord amb la moral i l’ètica del seu temps. De la mateixa manera que nosaltres actuem amb la dels nostres. Pensem que som posseïdors de la veritat absoluta i no és així. Potser algú ens jutjarà un dia i ens dirà que mentre hi ha gent que mor de gana, nosaltres llancem menjar al fem constantment i produïm menjars especials per a les nostres mascotes. Aquell món futur llunyà ara inconegut, ens veurà com uns frívols? Segurament sí. I més coses.

A més, Jaume I és un referent inevitable. Sense ell, sense el seu món, nosaltres seríem una altra cosa. No sé si millor o pitjor, però una altra cosa potser molt diferent. I això és innegable. Podem imaginar què seria aquesta terra si la conquesta del Cid hagués estat estable, incorporant el territori a Castella, etc. És història-ficció. Però, amb tot, ens permet reflexionar sobre el paper del rei en Jaume de bona memòria –com se’l denominà al llarg dels segles.

Els referents nacionals tenen, tots, llums i ombres. Les nostres societats estan molt acostumades a jutjar la història i a no voler assumir-la. Hem d’usar els paràmetres de cada temps per tal de veure aquella gent en el context exacte. No en el nostre.

Les batalles sobre si s’ha de rememorar l’arribada de Colom a Amèrica –i per fer el parangó amb el nostre Jaume I–, crec que cal plantejar-les d’una altra manera: Colom no sé si arribà a matar a ningú, quan va arribar a una terra que no sabia ni quina terra era. Jaume I va fer guerres, com la resta dels reis del seu temps i de temps molt posteriors. La guerra encara és freqüent –per desgràcia–, ara. I ens hauríem de preocupar més d’evitar les guerres de la nostra societat que de fer batalles sobre si s’han de celebrar o deixar de celebrar personatges dels quals només ens queda el record –distorsionat, sempre, com no pot ser altrament. El rebuig del passat no és bo: és una mancança de coneixement de la història. El respecte a l’altre i el coneixement de la història sense punts de vista esbiaixats per la política, crec que són la clau per enfrontar-nos a episodis del passat que, segurament, no ens agraden. I la maduresa. Una altra cosa és el segle XX: perquè el tenim massa a prop i perquè a aquells se’ls suposava ja tan madurs com nosaltres mateixos.