La revista degana en valencià

Sobre Joan Martí Cordero

08/04/2022

El clergue Joan Martí Cordero i Oliver va nàixer a València el 1531, i morí a Moixent el 1600. Era fill de Gabriel Cordero, natural de Zamora i membre de la baixa noblesa, i de Gràcia Oliver, de família de comerciants mallorquins i segurament xueta. La seua trajectòria com a intel·lectual vinculat a l’humanisme presenta, certament, un atractiu indubtable: destinat a l’Església pels seus pares, es formà a València, a París –d’on ha de fugir en començar la guerra entre Francesc I i l’emperador Carles– i Flandes, i allà comença a traduir del llatí al castellà diferents obres de l’antiguitat clàssica i algunes altres d’humanistes del moment. Sembla, amb tot, que treballà més per encàrrec que per decisió pròpia de transportar en castellà obres com Las guerras de los judíos, de Flavi Josep, algun treball d’Erasme o del també valencià Lluís Vives, al costat d’alguna obra de numismàtica i altres escrits que ara tenen un atractiu molt limitat, atés que han passat a ser matèries més erudites encara. De major interés són, sense dubte, les seues obres originals i, en especial, un relat noticier que porta per títol El lamentable suceso del fuego de Santa Catharina Màrtir, publicat el 1586, i que narrava la catàstrofe de l’incendi a l’església de Santa Caterina, a València.

Ara, però, si el recorde, ací, és per un seu escrit de característiques molt diferents: una autobiografia que restà manuscrita i que –si no vaig errat– es va publicar per primera vegada dins un treball de Francesc Martí Grajales: Ensayo de un diccionario biográfico y bibliográfico de los poetas qeu florecieron en el reino de Valencia hasta el año 1700 (Madrid, 1927). En aquell moment, el manuscrit que contenia la narració autobiogràfica era propietat de l’erudit. Ara, tanmateix, es troba a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu i, gràcies al testament hològraf de Cordero, sabem que aquella Vida y sucessos varios autògrafa passà, en primer lloc, a un nebot seu: «Le dexo como a caro sobrino mío, hijo del dicho Juan Guardiola y de mi amada hermana, quondam Gràcia Rafela, todos mis escritos, a quien ruego que los que no le aprovecharen los eche al fuego, pues d’ellos dificultosamente se podría ninguna servir; y si hallare –como creo– algunas cosas entre ellos començadas in utilitatem publicam, él las acabe, que ya será descanso hallar lo començado, pues es así el refrán latino: que dimidium facti, qui bene cepit habet». Qui ha començat, ja en té la meitat –pensava Cordero, sobre els escrits que deixava al nebot.

L’autobiografia degué anar de biblioteca en biblioteca, fins que arribà a mans de Martí Grajales, que la va editar. Ara, convertit en un objecte digital, aquell relat de la vida d’un home del XVI és accessible a tothom. I el seu contingut paga la pena de llegir-lo, perquè hi podem trobar des de les seues aventures en terres europees fins a detalls impagables que ens mostren com la seua llengua materna va ser, sense cap dubte, la nostra: la que li degué transmetre la seua mare i, a més, la que als carrers de València en aquells anys era absolutament majoritària. L’autobiografia, però, la va redactar en castellà: caldrà, doncs, fer un exercici de traducció i retornar-la a la llengua en què, molt probablement, va ser pensada.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top