Tres coses que ‘Més que rivals’ mostra sobre la masculinitat en l’esport professional

‘Més que rivals’ explica la història d’amor de dos jugadors de l’hoquei sobre gel.Antoni Aguiló Bonet, Universitat de les Illes Balears

En una sèrie sobre hoquei d’elit s’hi espera velocitat, cops i èpica de vestidor. Més que rivals té tot això. Però l’escena que millor explica per què importa no passa durant un partit, sinó en la intimitat: preguntes senzilles —”què vols fer?“, “així està bé?”, “tens por?”— dites amb naturalitat durant una trobada sexual.

Aquest detall obre una pregunta: quins models de masculinitat produeix l’esport professional, també en la intimitat entre homes? I què canvia quan el consentiment deixa de ser un supòsit i es converteix en conversa? Més enllà de la trama, la sèrie permet observar tres qüestions rellevants sobre consentiment, masculinitat i cultura esportiva.

1.El consentiment verbal qüestiona certes masculinitats

L’esport professional continua sent, en molts contextos, un espai on la masculinitat s’organitza al voltant de tres imperatius: resistir, rendir i no mostrar fissures. Des de fa dècades, la sociologia de l’esport descriu aquest entorn com un laboratori de duresa, disciplina i control emocional. Els treballs de Michael Messner mostren com aquests espais premien el domini i la fortalesa, mentre que la vulnerabilitat sovint es percep com un risc per al prestigi.

En aquest marc cultural, preguntar o confirmar no és només una pràctica interpersonal de cura. També és un gest que altera la lògica habitual de la masculinitat dominant. La pregunta “et va bé?” desplaça el centre de gravetat de l’escena: el desig ja no apareix com una conquesta individual, sinó com una coordinació entre dues persones.

No és el mateix entendre el consentiment com un moment puntual —un sí inicial— que concebre’l com un procés que es pot matisar o interrompre. Aquesta segona opció exigeix habilitats que moltes formes de socialització masculina han entrenat poc: anomenar el que passa, escoltar o ajustar-se a l’altre sense interpretar-ho com un fracàs.

La sèrie suggereix així una idea sovint ignorada: la masculinitat també s’aprèn en la intimitat. En contextos on “no desentonar” continua sent una norma viril, formular una pregunta pot resultar culturalment més disruptiu del que sembla.

2.L’armari no és només privat

Una de les aportacions clàssiques de la teoria queer va ser mostrar que l’armari no és només una experiència psicològica individual. També és una estructura social que regula qui pot ser visible, quan i a quin preu. Aquesta idea va quedar formulada a Epistemology of the Closet, d’Eve Kosofsky Sedgwick.

En l’esport professional, aquesta regulació té conseqüències concretes: pot afectar la reputació, els patrocinis, la relació amb el vestidor, el tracte mediàtic o fins i tot la continuïtat d’una carrera esportiva.

Més que rivals suggereix que l’acceptació simbòlica no elimina necessàriament aquests costos. La visibilitat continua distribuïda de manera desigual: hi ha trajectòries que poden sostenir-la amb més facilitat que d’altres, i contextos en què parlar encara implica riscos.

Aquesta estructura també influeix en la cultura del consentiment. No perquè l’armari el substitueixi, sinó perquè condiciona els marcs comunicatius en què es produeix. Si parlar obertament en la vida pública té costos, part d’aquesta economia del silenci pot traslladar-se a la intimitat: evitar preguntes per no complicar la situació o recórrer a ambigüitats.

La sèrie mostra que fins i tot sota aquesta pressió es pot construir una intimitat que no depengui ni del comandament ni del silenci.

3.Entre homes tampoc no hi ha un únic guió sexual

En el debat públic, el consentiment es presenta sovint com una fórmula universal aplicable a qualsevol trobada sexual. Tanmateix, la recerca sobre relacions entre homes gais, bisexuals i queer mostra una realitat més complexa: existeixen codis i scripts sexuals situats que varien segons els espais i les formes de socialització sexual.

Una revisió recent de Webber i altres investigadors assenyala que entrar en determinats ambients sense conèixer aquests codis pot augmentar la vulnerabilitat i que normes associades a la masculinitat hegemònica —com el control o l’evitació emocional— continuen operant en el sexe entre homes.

Això no implica que la comunicació no verbal sigui problemàtica en si mateixa. En moltes trobades funciona perfectament. El problema apareix quan es dona per descomptada en contextos marcats per l’alcohol, la pressió social, la desigualtat de poder o la por de perdre estatus.

Per això, alguns estudis han assenyalat que part de les polítiques de “consentiment afirmatiu” es van dissenyar pensant sobretot en un guió heterosexual predominant. Ja en un treball pioner, Melanie Beres mostrava que la comunicació del consentiment en relacions del mateix sexe pot adoptar formes diverses i contextuals.

Més enllà de la pantalla

La sèrie suggereix també un límit important. La impugnació de la masculinitat tradicional hi apareix mediada pel prestigi: cossos entrenats, fama i capital simbòlic, que faciliten l’acceptació social, però també restringeixen quines vides poden ser visibles.

Si en un vestidor d’elit una pregunta tan simple com “estàs bé?” pot resultar estranya, el problema no és la pregunta, sinó la cultura patriarcal que encara organitza què es pot dir, sentir i ser.

Perquè, al capdavall, el que està en joc no és només qui pot aparèixer representat a la pantalla, sinó quin tipus de masculinitat continuem considerant normal dins —i fora— de l’esport professional.

Antoni Aguiló Bonet, Investigador postdoctoral en filosofía contemporánea, Universitat de les Illes Balears

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llija l’ original.