
Ja són 16 el nombre de dies que compleixen els acampats a la plaça de l’Ajuntament de València. 15 nits de persecució d’uns drets mitjançant manifestacions que han omplit carrers, places i avingudes en recerca d’un sostre i per un futur millor. Ara, la culminació d’aquestes reivindicacions ha donat lloc a l’extensió de l’acampada cap al carrer de la Sang en València, el passat 17 d’octubre, que ja reuneix més de 700 tendes segons arreplega l’última actualització del periòdic 20 minutos.
L’organització de l’acampada sembla impecable: carrers amb noms i direccions al sòl per a no perdre’s, junt amb tendes amb noms i nombres que faciliten les comunicacions. Totes elles protegides per unes tanques grogues que limiten el terreny, on es pot llegir clarament: “AJUNTAMENT DE VALÈNCIA”, tot just davall de l’escut de la mateixa institució.
És en moltes d’aquestes tanques on els acampats demanen de manera reiterada (amb diversos cartells i pancartes) un dret al que ningú sembla fer referència i del que cap organisme sembla fer-se ressò; un altre dret fonamental escrit amb lletres ben grans i majúscules. El missatge és clar: «No photos please. This is not a zoo».
La violència de la imatge és una realitat que ha estat present culturalment al llarg de la història en moltes societats i és, especialment en aquesta, on entren en conflicte el dret a la pròpia imatge i intimitat amb la llibertat d’informació. Això no obstant, aquest fet que posen en el punt de mira des de l’acampada no és una qüestió nova. En el passat ja es van fer grans treballs que posaven de manifest la cruïlla en què se situen les càmeres.
Va ser en 1996 quan Alejandro Amenábar feia el seu debut cinematogràfic amb una pel·lícula que acabaria per convertir-se en un espill ben incòmode d’eixe mateix tema que hui, trenta anys després, reivindiquen els acampats per l’habitatge: la societat de l’espectacle. Parlem, doncs, de Tesis. Un film on el jove director, d’aleshores soles vint-i-tres anys, tractava d’articular una crítica ferotge cap a la mirada de la morbositat del públic i els mitjans de comunicació. A través de la famosa màxima del professor Castro —«el cine és espectacle, cal donar-li al públic el que vol veure»—, la pel·lícula condemnava la reducció de la tragèdia humana a mera mercaderia visual.
Trenta anys després, la premissa d’Amenábar ja no s’aplica només a les pantalles de televisió o a les cintes de vídeo VHS, sinó a qualsevol vianant equipat amb un telèfon intel·ligent. El cartell de «No photos, this is not a zoo» penjat de les tanques grogues de la plaça de l’Ajuntament no és sinó una trinxera d’autodefensa ètica. Si en Tesis la protagonista, Ángela, no podia evitar mirar el cos de la via del metro a través dels seus dits, els acampats de València exigeixen tallar de radical aquesta pulsió voyeurista: recorden al vianant hiperconnectat que darrere de la tàpia de la tenda no hi ha res a veure més enllà de la vulnerabilitat d’una llar transitòria que, prompte o tard, acabarà afectant qui ara creu que només registra el moment des de l’altre costat de la tanca.
![logo-3[1]](https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2018/02/logo-31.png)