Sobre l’oratòria

“Eres un poeta escribiendo . Siempre lo he pensado cuando has leído algo que has escrito en los claustros”.

Curiosament són moltes les persones que em descobreixen quan em llegeixen. Soc una persona que passa desapercebuda, com tantes altres, quan empre la llengua oral. En conec de casos extrems als que la seua dicció els converteixen en babaus, sense interés, de poca intel·ligència, simplement per la manera que fan servir la llengua oral. I al contrari, persones que amb pocs sabers fins i tot de la matèria que se’ls suposa ser experts i malgrat un discurs amb contingut insubstancial i emmalaltit de rigor, són considerades de gran vàlua i força intel·ligents per tenir una bona habilitat en l’expressió oral: de polítics en conec un fum.

De ben prompte els dic al meu alumnat, que van a tenir davant seu un mestre que no vocalitza be, deficient en dicció, al qual les seues paraules li arriben tard a l’òrgan fonador que les ha d’articular; paraules que es perden en un embullat  cervell avariat per una paràlisi cerebral a l’hora de nàixer. I els demane que m’ajuden a trobar la paraula quan tarda en arribar, agreujada aquesta situació per l’envelliment del propi cervell. Que hauran de confiar en mi més enllà de la meua limitada oratòria, i descobrir-me també en els textos escrits que els oferisc i en el contingut del que expose tant de manera oral com escrita.

I a continuació els pregunte si saben qui és (ara qui va ser) Stephen Hawking. Solen saber-ho. Sense cap dubte una de les persones més intel·ligents del planeta, però que arrel de la seua malaltia no es podia fer entendre oralment. A continuació segueix preguntant si es consideren intel·ligents en algun camp del saber i que si eixa intel·ligència deixaria de ser si per qualsevol circumstància, la capacitat vocal en la que expressen el seu saber deixés de funcionar correctament? I com soc mestre d’Integració Social els recorde que possiblement al seu treball es trobaran moltes persones amb problemes d’expressió oral. Persones amb paràlisi cerebral o sense, però amb altres tipus de deficiència: sordesa, tartamudeig, i un munt de disfuncions provocades per malalties o pels propis medicaments amb els que tractem la malaltia, com ara l’esquizofrènia. I que tinguen molta cura de considerar-los ximples. Podran ser-ho o no, però res ha de veure amb l’expressió oral que són capaços de desenvolupar. El seu treball ha de consistir en ajudar a trobar el canal i la manera més idònia amb la qual la persona puga expressar allò que té per comunicar.

És cert que la bona oratòria ens deixa als animals humans bocabadats, de vegades extasiats i moltes altres encisats. La forma, la sonoritat, la paraula ben vocalitzada i clara enlluerna i sovint en boira el contingut. Cóm no va ser un valor afegit per qui precisament ens distingim de la resta d’animals per la capacitat d’inventar diversitat de llenguatges, el principal de tots, aquell amb el que conformem cada llengua amb les paraules creades. Paraules que, no ho hem d’oblidar, determinen el pensament amb el qual actuem i construïm la nostra realitat.

D’això ja eren conscients la Grècia i la Roma Clàssica.  L’Oratòria era una de les matèries més valorada en la formació dels individus i de considerada reputació qui la dominava. No de bades en un món de l’enganyifa i la corrupció et pot donar millors rèdits que la honradesa.

De nou, en temps de vendre fum i mentides, torna a sonar com una de les noves assignatures importants al món acadèmic. I no és que vulga renunciar a aquest valor humà, que tanta bellesa pot aportar. No seré jo qui estiga en contra de la bellesa, de cap bellesa; però sí d’aquella que s’empra per confondre la gent en favor d’interessos propis i en contra de qui escolta enlluernat al mag de la paraula.

Em fica en alerta el fet de que les mateixes persones que advoquen per l’oratòria estan disposats a suspendre del temps escolar, l’ètica i la filosofia. El que és el mateix, el temps per educar en valors i desenvolupar la capacitat de pensar, de poder ser crítics davant la realitat que es presenta a l’aula com absoluta, impossible de ser altra. Ho hem vist abans i en aquests dies durant la campanya electoral. No es deixa tenir un altre tipus de pensament o de viure un altra realitat desitjada. S’empresona la gent per les seues idees , se les titlla de dimonis amb banyes, d’anticonstitucionalistes, d’assassins, de terroristes…; són aquestes les persones antipatriotes, antisistema,  i no  els qui defrauden Hisenda, els corruptes, els que estan decidits en conservar paradisos fiscals arreu del món, que mai proposaran abolir.

Com ens diu Manuel Segura, als seus treballs sobre Habilitats Socials, alerta en proporcionar millors habilitats a qui no ha canviat el seu pensament delinqüent, perquè estarem creant delinqüents més hàbils.

I per cert, potser una nova ferramenta de control i selecció dels qui han de triomfar escolarment[1]. Perquè jo sí sé els qui partiran de millor situació per destacar en aquest camp del saber. No seran de nou ni les filles ni els fills de pares i mares que deixen ben aviat els estudis. Ni seran els del món rural que gaudeixen de poques experiències culturals, on difícilment podran trobar realitats socials diverses i on el vocabulari que s’empra es redueix a una dotzena o dotzena i mitja de paraules per comunicar com s’està  i com es sent; on les biblioteques i els llibres no donen de menjar. No tindrà les mateixes oportunitats la població gitana en una escola pensada per a la població paia; ni tampoc ho serà tota aquella població gitana o paia, instal·lada en la pobresa econòmica i d’habitatge, i que per suposat no invertiran els seus escassos ingressos en activitats culturals. I seguiran desafavorits, evidentment, els qui de naixement pateixen qualsevol deficiència de les que parlàvem a l’inici.

En definitiva, que la forma no pot estar separada del contingut ni de la moralitat. Que qui no domina l’expressió oral per les circumstàncies que siga, no és un babau d’entrada, ni té res a dir.  Tan de bo mares, pares, professorat i la resta de la societat ho tinguessen present.

[1] Una vegada l’educació obligatòria fou conquistada per les classes populars en un Pacte Social que haurien de respectar els Estats signants i al qual la història anomenaria Estat del Benestar, els qui no veien amb bons ulls que els fills i filles de la classe obrera tingueren hi accés (perquè sols els i les seues en tenien de dret), imposaren una cultura acadèmica allunyada del proletariat, de les classes populars i propera a la que ells dominaven. Els exàmens sobre aquests sabers, serien l’instrument democràtic, per  fer la selecció adient que expulsaria fora del sistema als nouvinguts.