Soc creient!   

Foto: Pixabay.

És bo, i és de justícia parlar de Déu. Estar pels altres… Oferir-se, comunicar. Mostrar conviccions i acomboiar tothom a què en tinga i les manifeste si vol.

 

Però no és temps d’adscripcions. El personal vol l’anonimat, passar sense que ningú se n’adone, no vincular-s’hi. Temps d’anar discretament per la vida i com deien alguns llibrets de teatre; mutis i pel fòrum. No cal fer soroll, caminar amb els peus de puntes, que ningú s’assabenten, anar fent, en silenci…

 

És el cas que aquest boom de l’anonimat social, ha arribat també als espais que ens vinculen al món de la Fe. Sí, nosaltres els creients majoritàriament tenim pel que fa al món laic, allò que podríem anomenar l’espai públic, un posat d’allunyament o d’indiferència que poc diu en favor nostre. Ja entendran aquelles persones que des de la Fe, no tenen cap problema a manifestar el que creuen i senten que amb ells no van, en absolut, aquestes observacions.  Ans al contrari. Amb elles van, a més de tot el respecte, la nostra consideració perquè a més són el model on emmirallar-se pels qui volem esmenar certes actituds. Els qui així s’hi comporten seran el nostre referent, el model a copiar.

 

Però tornem al punt on, adés, havíem assenyalat el silenciament en mostrar i, vingut el cas, no dir en veu alta quines són les nostres creences. Això, però, mostra com una manca de decisió, com si no estiguérem prou convençuts, amics, del que volem escampar. Però altra consideració apunta, sense cap dubte, a un possible complex d’inferioritat, tenint en compte que manifestar la Fe sense que abans la nostra vida, vaja il·luminada pels criteris evangèlics seria una posició incoherent i gens recomanable.  Però com que no s’estila confessar les mateixes conviccions… Val a dir, que la nostra adhesió al seguiment de Jesús, a més d’acceptació i vivència íntima per la nostra banda, també contempla l’oferiment que, amb el cor tou i atent, podrem fer a totes les persones de bona voluntat. No ho manifestem perquè ens manca convicció? Al capdavall, creure és abandonar-se confiar; donar la passera cap a l’aventura!   No és cap regalèssia, ni cap assegurança! No hi ha garanties excepte si acceptes el repte. Però Jesús afirmà, “Jo soc el Camí, la Veritat i la Vida” (Jn 14:6).

 

Per altre cantó, seria poc adient aquella posició que mostraria la creença que ens convoca sense que el moment, o el lloc, foren adients. Açò ens portaria a una situació malentesa i poc oportuna.  I més ho seria, encara, manifestar unes creences que foren senyal del nostre vincle vers una opció que encara no l’hem feta nostra. “De la mateixa manera, la Fe sense obres, és morta” (Jaume 2:17)

 

L’evangeli és la utopia assolible, la comesa infinita que convida, el parany per bojos i eremites, el funambulisme agosarat, la passió desbocada… amb les cames tremolant. Com podem renunciar a fer d’altaveus a tan singulars propostes? Com eludir aquests reptes que criden al risc i a la confiança?

 

Mostrar el que ens motiva també porta, de manera implícita, la possibilitat per convidar aquells que, mai no han considerat unir-se al que nosaltres vivim amb convenciment i joia. Manifestar el que ens mou i commou és obrir una porta perquè, els possibles convidats la traspassen i s’arrisquen, si albiren que allà dins hi ha motius per a guaitar.  “Vosaltres sou la sal de la terra” (Mat. 5:13)

 

Sembla que els qui no tenen gens de pudor en mostrar les credencials, s’han trobat amb la gratificant sorpresa que alguna persona, els hi ha agraït el gest. A més a més, en situacions d’aquesta mena, també s’han descobert altres germans en la Fe que s’han vist, feliçment, convidats a afegir-s’hi a la iniciativa.  Invitació, aquesta és la paraula clau pels qui volem manifestar-nos, i amb sinceritat i el cor a la mà, encetar més prompte que tard, l’actitud convençuda i convincent de mostrar la nostra joia. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar” (Mt.11:28) indiquen el camí misteriós de la gràcia que es revela als senzills i que ofereix repòs als qui estan cansats i fatigats.

 

Tinc la certesa que alguna cosa haurem avançat si hem descobert la vàlua de la sincera comunicació, de la invitació respectuosa i del convenciment que algunes persones tenim una gran sort perquè, a més, en som posseïdors d’una gran penyora.

 

Jo, amigues i amics; soc creient!