Tens 0 productes a la teua cistella
Zequi Castellano. Mestre i periodista
Ara que tot explota pel cap o per la pota (com diria l’Ovidi) és un bon moment per reflexionar sobre les alternatives que li queden als socialistes valencians per poder escapolir-se de la crema i treure els pocs o molts atifells que encara són recuperables de l’entorn de Blanqueries.
Massa analistes polítics (politòlegs com ara està de moda anomenar-los) coincideixen en apuntar que aquest col·lectiu ha encetat la via de la descomposició i comença a sentir-se olor a rància ferum, produïda pels posicionaments de sempre i per les imatges i actituds d’aquells que van pujar a un cotxe oficial durant l’any 1979 i encara hi romanen.
La militància d’aquest partit amb forta arrel espanyolista a base d’imposicions, silencis i greuges patits des de la primera redacció de l’Estatut, perpetrada per Abril Martorell i Alfonso Guerra, observa com la distància haguda entre ells i els seus estaments dirigents, s’accentua i evidencia amb la solució que ha tret endavant el Comité Federal que havia de donar llum i no para de donar fum des del passat dia 11 d’octubre.
Quan els interessos personals o de classe dirigent, sobrepassen el límit d’allò premés, sol passar que la distància entre els òrgans dirigents i les bases, augmenta en proporció inversa al grau de compromís amb la ideologia i, això és el que sembla que està passant al sí d’un partit que fa anys que deixà de ser obrer per passar a augmentar el grau d’espanyolitat.
Però, segurament, els socialistes valencians seran els qui més patiran aquesta desfeta, perquè han fet tard. Han fet massa anys tard. Primer mobilitzaren moltes energies per silenciar les seues senyes d’identitat i s’afanyaren a esborrar de la memòria col·lectiva un valencià tan íntegre com fou Vicent Ventura. Un periodista castellonenc que es va mantenir insubornable en la vindicació dels drets polítics inalienables del País Valencià.
Enmig de l’espectacle provocat al carrer Ferraz de Madrid, tot té les traces d’una mena de retorn polític a la caverna, per tal de llavar-se les ferides, reanimar-se i no caure en el pou de l’oblit d’igual manera que a Grècia resta el PASOK. Dins del PSPV resta ben poca gent que conega les tesis dels primers socialistes d’aquest territori, alguns dels quals van guanyant en anys a la mateixa velocitat que en manca de presència política.
Els socialistes valencians van deixar de banda un discurs honest i compromès, lúcid i rupturista, regenerador, culte i racional, incitador al diàleg seré, mesos abans que Joan Romero no aconseguira fer arribar a bon port aquest projecte. Fou aleshores quan, els socialistes valencians, van perdre el tren de la identitat i se sumaren al ferrocarril petri dels socialistes de l’Estat.
Ara ja no són temps de rebaixes perquè la dreta torna a armar-se amb les cares d’abans i amb les novelles, mentre el centre esquerra valencià ja no té més articles per rebaixar quan fins i tot ho van fer amb les senyes d’identitat i els símbols. Definitivament, per damunt d’aquest panorama polític de misèries i complicitats, tornen a tenir presència els pensaments del malguanyat solitari de Sueca, el qual, ara mateix a vint-i-cinc anys de la seua desaparició, se sent més enyorat i necessari que mai. Però els socialistes valencians han fet tard per salvar trastos, ideologia i independència federal, encara que munten perolades i xiulits a les portes de Blanqueries.
