Societat civil? Societat política?

29/06/2020

El Saler per al poble, ara! El poder de la ciutadania en la transformació responsable del paisatge i del territori/ Carles Dolç, Tito Llopis, Felipe Martínez, Luís Perdigón, Maria Josep Picó [Dir.], PUV, València, 2017, 351p.

La miscel·lània de setze articles retrospectius –de la geohistòria humana de l’Albufera a l’actualitat–que ens ocupa, fruit de l’exposició al Centre Cultural La Nau entre el trenta-u de maig i el quinze d’octubre de 2017 explica amb exhaustivitat el context, l’ambient cultural, econòmic, institucional definit entorn de la campanya opositora i anti especulativa a favor de la Devesa del Saler-Albufera. El volum constitueix una aportació referencial pel que fa a l’elaboració d’una síntesi entre el retrobament del passat immediat i les perspectives de treball.

D’ençà que l’Ajuntament de València endegà la privatització de més de vuit-cents mil metres quadrats de l’espai de l’Albufera a l’espai de la Devesa del Saler (1 d’agost de 1962) fins a la declaració de Parc Natural de L’Albufera (8 de juliol de 1986) es generaren una sèrie de projectes urbanístics que perseguien un model de turisme de sol i platja, endegat d’ençà de finals dels cinquanta, amb una clara voluntat d’agressió a l’ecosistema i, en definitiva, a l’apropiació privada d’una àrea que havia estat declara bé d’ús públic (1911).

El decurs d’intervencions –arquitectes, urbanistes, articulistes que perfilaren una línia crítica d’opinió pública– revela un fet destacat en la majoria de capítols: la capacitat organitzativa, mobilitzadora de la societat civil valenciana que qüestionava  el persistent tòpic difòs al voltant del dèficit de capacitat d’articulació social. Societat civil aleshores concretada en el compromís polític dels arquitectes, de sociòlegs, economistes, plataformes mediàtiques –Las Provincias  (1973-1974), com molt bé exposa Anna Mateu al capítol  “Del carrer al paper. La campanya de Las Provincias contra la urbanització de la Devesa del Saler”–, associacions ecologistes (d’AEORMA-PV a “Margarida”) i associacions de veïns. En definitiva, espais de sociabilitat que tenien per objectiu impulsar (“mobilitzar”) idees, socialitzar posicionaments i organitzar protestes.

Aquest aspecte, que potser ara com ara, pot ser vist amb distanciament i escepticisme, fou fonamental per a aturar el projecte d’urbanització d’un espai verd –d’un “pulmó”– de la ciutat. Els testimoniatges de Carles Dolç (“El Saler que va projectar Cano Lasso”), Felipe Martínez (“La Devesa de l’Albufera: ordenació de la destinació turística”), Joaquin  Gregorio (“La batalla de l’estiu de 1974”), Guillermo de Felipe (“Confesse que he viscut el Saler”) o Sol Romeu (“Allò que no hauria d’haver passat mai […]”), expliquen amb exhaustivitat el procés d’organització d’iniciatives com fou l’exposició explicativa sobre l’estat del Saler al Col·legi d’Arquitectes. Una iniciativa que, concebuda des de la base, tenia com a objectiu l’elaboració d’una crítica dels projectes urbanístics oficialistes i la generació de vies alternatives de transformació de l’ecosistema (27 de juny de 1974). Aquesta exposició es produí tres mesos abans de la mobilització ciutadana del 15 de setembre de 1974 i de la realització dels dos Aplecs del Saler (1977 i 1978).

Les iniciatives esdevingueren –en el context d’emergència de noves concepcions orgàniques d’esquerra comunista d’àmbit de País (Germania Socialista) i d’organitzacions independentistes al País Valencià (PSAN: 1974)– exemple de vehiculació d’imaginació intel·lectual i política pròpia d’espais socials conscienciats. Però, sobretot, fou un exemple de la unió entre el treball intel·lectual i el treball polític. Opció gens antitètica del que representà la relació entre sociòlegs (Marqués, Mollà) i intel·lectuals-polítics (Just Ramírez, Carles Dolç, Josep Guia, Mario Gavíria, pel que feia a la consolidació de l’associació ecologista AEORMA (1974)). En definitiva una ‘imaginació sociològica’ esdevinguda ‘imaginació política’.

Tot plegat pot ser motiu per a pensar si aquella fita ecologista definida per la societat civil no fou, en realitat, un assoliment d’una societat política constituent. El que es palesà en les mobilitzacions ecologistes i de Defensa de la Terra a Catalunya i Catalunya Nord, al País Valencià i a les Illes als anys setanta i vuitanta, fou el qüestionament de la separació que hom podia arribar a establir entre ‘societat civil’ i ‘societat política’: un tipus de ciutadania mobilitzada vindria tan sols a complementar la funció de la lluita política.

En l’actualitat potser aquesta dicotomia pot esdevenir aparentment més pensable atesa l’existència del que hom qualifica com a ‘classe política’, que endegaria les reivindicacions d’una polièdrica base social. I no. Aquella campanya –que tingué potser com a precedent simbòlic l’acció contra la construcció del camp de Golf del Saler per part de Germania Socialista (primavera de 1971)– mostrà dos fets: 1) la identitat entre procés de conscienciació i d’organització, binomi alimentat per la dinàmica de mobilització que, alhora, sistematitzava nous nivells de conscienciació; 2) que la dicotomia entre ‘allò civil’ i ‘allò polític’ no tenia, ni té, sentit. Es tractava de concretar, en qualsevol cas, la unitat indestriable entre societat cívil-societat política.

El doble assoliment esmentat adés venia a definir la funció de treball ideològic, cultural, de les idees bastides a l’entorn de la dècada dels anys seixanta i catalitzades entorn de l’esperit de 1968 en diversos fòrums com: universitat, organitzacions clandestines, ateneus, associacions culturals, quadres tècnics intermedis connectors de baules organitzatives, grups d’expressió estètica, conjunts musicals (folk). Un espai en construcció a l’entorn de la configuració d’un bloc valencianista societari.

El Saler com a metàfora d’un altre model economic-polític possible, que actualment, ––com situa Carles Sanchis (“L’Albufera i la Devesa, ara!”)– té el risc del “problema descomunal de fragmentació administrativa i intersecció competencial”. El Saler, però ja forma part de l’imaginari públic. I una gran responsabilitat hi ha tingut, precisament, la vertebració de la societat civil entesa com a societat política.

https://puv.uv.es/el-saler-per-al-poble-ara.html