La revista degana en valencià

Soledats compartides

07/11/2022

Títol: Mamut

Autora: Eva Baltasar

Editorial: Club Editor

Any: 2022

És millor compartir la soledat que no estar sol. Aquesta és la màxima contradictòria que es podria dir que hem sintetitzat a base de rebre colps entre les dues contradiccions de la contemporaneïtat: que, per una banda, hem de ser autosuficients i d’èxit, a còpia d’individualisme, i que, d’una altra banda, la soledat és la marca més clara del fracàs. Així, per a triomfar, som egoistes, narcisistes i aïllats, però, al mateix temps, hem d’estar envoltats de gent; persones que són com números en el nostre full de balanços: que ens aporten valor afegit, que tindre-les al nostre entorn ens proporcione valor social, que siguem vistos com el referent, la influència, del grup… i, és clar, que tots i cadascun de nosaltres siguem tot això al mateix temps. Vivim en l’era del jo i ens planyem de perdre el nosaltres. Aquesta podria ser la història de Permagel, Boulder i Mamut. I aquesta és la nostra història.

Eva Baltasar va fer el seu gran salt ara fa cinc anys amb la publicació en Club Editor de Permagel, una novel·la que va portar quasi una revolució a les lletres catalanes. Tot i que Baltasar tenia ja una bona collita de títols a l’esquena, aquest nou lliurament va suposar-li una tabula rasa respecte de la recepció de la seua obra. No debades, si ens fixem en la gran quantitat de ressenyes que se n’han fet des d’aleshores, dels títols que ha anat traient, veurem com moltes d’elles incideixen que Permagel va representar el pas d’una poeta a la narrativa. No: Eva Baltasar ja havia publicat novel·la abans, també. El que sí que és de veres, però, és que l’estil de Baltasar, la seua prosa, és fortament poètica. La seua frase és curta i destil·lada, amb una elaboració estètica treballada i la cura corresponent en la tria dels adjectius precisos. No es tracta de prosa poètica, ni molt menys, però s’hi acosta molt.

Doncs bé, aquest Mamut que ara ens ocupa és el tancament de la trilogia que va encetar Permagel, després del lliurament de Boulder al mig. Tot i això, si hem dit que és una trilogia, és perquè tots tres títols tenen característiques i temàtiques coherents i paral·leles, però de cap de les maneres ho és perquè se’n puga resseguir un fil argumental, que hi és absent del tot. Les dones de Permagel, Boulder i Mamut s’enfronten des de visions diferents i des de maneres i angles diferents a la maternitat, a l’amor, al sexe, a la solitud i al vessant més salvatge de l’animal social, però –diguem-ne– no es troben mai entre elles. Ací podríem situar, de fet, el camí i el recorregut argumental i també filosòfic de les històries que Baltasar ens conta en aquest tríptic: un viatge en què totes tres protagonistes es llancen sense xarxa de protecció i viuen la seua vida podríem dir que des del fetge. Permagel estima des les entranyes; Boulder agafa la maternitat per les banyes, i el Mamut es troba en comunió amb la terra des d’una desaparició mil·lenària.

He de confessar una discrepància amb la resta del món que ha llegit aquesta trilogia. Si bé nʼhi ha qui –amb raons, per descomptat– la qualifica de sobrevalorada, jo em veig incapaç de fer-ho, i no per falta de voluntat: he gaudit i m’he llevat el barret davant de cada línia que ha escrit Eva Baltasar en aquest tríptic. Em sentiria més còmode anant contracorrent, però no puc: es tracta d’unes obres impecables. Ara bé, si Permagel és encara el «gran títol», jo, per contra, trobe que la trilogia ha anat millorant a passos gegantins a mesura que creixia. Boulder i Mamut són molt superiors al primer lliurament, al meu parer; netament superiors. Què diuen de les continuacions? Doncs no. Cada temps d’espera entre títol i títol ha merescut cada minut, cada segon. I més encara: estic convençut que Eva Baltasar no ens ha donat encara ni la meitat del que és capaç. Atenció!

Inscriu-te al nostre butlletí

Top