Som allò que mengem

«Una exquisida posada en escena que ens invita a estimar-nos mitjançant gustoses i delectables llepolies per tal de somiar en un món sense traves»

Cuina i cinema fan un bon maridatge. La preparació dels ingredients amb la retina amerada de colors naturals, el ritual del foc, el domini del temps en l’acurada barreja d’aliments, l’admirable generositat de cuineres i cuiners, el parament de taula amb l’arranjament constructiu de plats i coberts, el tast d’un bon vi que ens alegra l’intens moment, la conversa amb amics i familiars al voltant del menjar i el beure mentre assaborim les viandes conformen una festa d’exaltació dels sentits que, per força, havia de seduir el cinema. Vegeu si no uns bons exemples del que diem: El festí de Babette de Gabriel Axel; Menjar, beure, estimar d’Ang Lee; Ratatouille de Brad Bird; Deliciosa Martha de Sandra Nettelback; La grande bouffe de Marco Ferreri; Un toc de canyella de Tassos Boulmetis, o Entre copes d’Alexander Payne. I com diu Rabelais en Gargantua i Pantagruel, «Recordeu-vos de beure a la meua salut; quan ho fareu, i jo us en daré penyora ara mateix».

La darrera aportació a aquest saludable maridatge és El repostero de Berlín, òpera prima del director israelià Ofir Raul Graizer, fruit d’un llarg procés de huit anys fins a trobar-hi el finançament necessari. Rodada a cavall entre Berlín i Jerusalem, malgrat que la majoria de les seqüències s’esdevenen en interiors (l’obrador de les cuines i sales dels restaurants), un fet per altra banda lògic en una cinta d’àmbit gastronòmic, se’ns mostra el diferent perfil social d’ambdues comunitats i el seu reflex en la cuina. Mentre que la berlinesa és lliure de lligasses, la jueva viu subjecta a restriccions i interferències de caire religiós, com ara el que defineix la identitat kosher, és a dir, el conjunt de normes religioses de caràcter dietètic extretes de la Torà. En la pel·lícula contemplem algunes d’aquestes normes ortodoxes com ara evitar productes que no entren dins la normativa kosher, la preparació obligatòria d’alguns aliments per persones jueves, la diferenciació de coberts per servir els lactis i la carn o la prohibició d’encendre el forn en alguns preparats, aspectes que entrebancaran la relació entre les dues persones protagonistes: el pastisser alemany Thomas (l’actor Tim Kalkhof) i la jueva Anat (una Sarah Adler esplèndida en la interpretació). Una relació ja per se difícil, doncs Thomas ha estat l’amant d’Oren, el marit d’Anat mort en accident. Un vincle desconegut per Anat. A l’estima que tots dos es tenen, obstaculitzada per les imposicions religioses, s’afegiran les limitacions sexuals. Els saborosos dolços que Thomas fa degustar a Anat―galetes de canyella, pastís Selva Negra o coca de bresquilla― són una temptació insuperable per a la vídua jueva que es llepa els llavis en cada tast, fins a convertir-se en el detonant del clímax de la parella, sense que l’espectador puga oblidar la tòrrida escena d’El carter sempre truca dues vegades de Bob Rafelson, on els amants s’arrebossen en la farina esparsa.

Modesta pel·lícula, aquesta coproducció israeliana i alemanya, de bells primers plans, fornida d’una exquisida posada en escena que ens invita a estimar-nos mitjançant gustoses i delectables llepolies per tal de somiar en un món sense traves ni impediments religiosos, sexuals o nacionals.