Tens 0 productes a la teua cistella
No hi ha dia en què, en engegar el televisor, no hi apareguen sèries o pel·lícules on el protagonista -sovint un «supermascle»- triomfa gràcies als seus punys. El missatge és, doncs, que la força física és allò que converteix en el més poderós al qui la té. Res més allunyat, però, de la realitat, perquè l’autèntic poder sempre el té qui posseeix una gran riquesa.
El poder de la riquesa
Què s’entén per riquesa i què fa que siga un «superpoder»? Pel que fa a la primera pregunta, Optimot ens diu que es tracta de l’«abundor de béns, de coses valuoses» i del «conjunt de béns econòmics disponibles per a un subjecte o una societat». Quant a la segona, el «superpoder» de les «coses valuoses» depèn del fet que siguen bàsiques i haver-ne poca quantitat.
Intentaré explicar-ho amb un parell d’exemples. Posseir or dona poder perquè no n’hi ha massa, però no constitueix una necessitat bàsica. Per contra, l’aigua dolça és una necessitat bàsica i n’hi ha cada vegada menys per culpa del canvi climàtic. Pensem en una finca agrària on hi haja molta aigua dolça, però enclavada en un país en què predominen les sequeres. El seu propietari gaudeix d’una important font de poder. Imaginem-nos ara que un veí seu, que posseeix un domini igual, però amb poca aigua, té armes ofensives molt eficaces. Si desitja l’aigua del veí i no pot aconseguir-la de grat, li queda atènyer-la per força i les armes l’ajudaran.
Per tant, la possessió de terres i armes decideix qui fa què a qui, qui té el poder i qui ha d’obeir. Aquests tres principis poden aplicar-se a tot tipus d’invasió en tots els temps.
Riquesa i capital
La història s’ha decantat pels propietaris del «capital», mot que no és sinònim exclusiu de «diners», encara que, amb diners, es pot comprar capital. De fet, amb diners es pot comprar gairebé tot: terres, artefactes de tota classe i funció, honor, publicitat… Ara bé, el capital no va aparèixer amb el capitalisme, que, segons Optimot, és «un sistema econòmic caracteritzat per la propietat privada dels mitjans de producció, concentrats en mans d’una minoria, la prevalença del mercat i la recerca del benefici», la qual cosa, afavoreix «el conjunt, el poder i la influència dels capitalistes».
El capital ja es manifestava abans del capitalisme en forma de béns materials que es produïen per a aconseguir altres béns materials. Per exemple, en un sistema agrari, la fabricació d’eines de conreu afavoria l’augment de la producció agrícola. Es tractava de mitjans de producció produïts. Aquests béns de capital foren essencials durant uns quants mil·lennis abans de
l’eclosió del capitalisme perquè donaren poder als humans i n’augmentaren la productivitat. Dissortadament, el capitalisme va suprimir aquesta situació en dotar el capital d’una capacitat desconeguda fins llavors: el poder de manar.
El capital «assalta» el poder
Capital i treball es diferencien de la terra perquè posseeixen una doble naturalesa. Per una banda, són tangibles i físics i augmenten la productivitat de manera quantificable. Per l’altra, són un poder.
La transició del feudalisme al capitalisme, que tan bé va reflectir el realitzador John Huston en la pel·lícula Passeig amb l’Amor i la Mort (1969), encara que s’avançava vora tres segles al triomf del capitalisme, ja implicava que aquest poder per a manar que posseïen els terratinents estava traslladant-se als propietaris de béns de capital. Ara bé, durant el predomini de l’estructura feudal, els camperols tenien accés a terres comunals, la qual cosa els donava capacitat de control sobre allò que produïen.
Dissortadament, aquest accés i aquesta capacitat de control no li agradava gens ni mica al capitalisme, perquè volia ser l’únic controlador de tots els béns de capital existents i no haver de dir mai: «aquesta, sí que no ens l’esperàvem!». Per això, decidiren crear i legalitzar les «enclosures» 1. És així com els camperols van perdre l’accés a les terres comunals i, tant l’augment de la productivitat com la propietat de totes les terres, va quedar exclusivament en mans del capital. Ara manaven sobre les terres i la mà d’obra, la qual cosa feu que les seues riqueses cresqueren extraordinàriament. Així mateix, l’acumulació de béns de capital no sols augmentà el seu poder econòmic, sinó també el social i el polític. Per això acabaren assenyalant el que havia de fer tothom. Començaren amb els camperols, continuaren amb la noblesa i acabaren amb la reialesa. Arreu del món es feia tan sols el que volia el capital.
La força oculta del capitalisme -el poder de manar- va canviar el món a partir del segle XVIII i l’ha retingut fins a la crisi financera del 2008. Certament, el capital continua existint, però el seu poder de manar és ben diferent del que hem conegut fins al 2008. Ara podria anomenar-se, si seguim la terminologia de Yanis Varoufakis 2 , «capital al núvol».
Els nostres servents
Són tots els artefactes virtuals que han entrat en les nostres vides. Ens meravella que facen tot el que els ordenem, que és el que ens volen fer creure els qui els han fabricat i ens els han «embotit» dins de casa. Tanmateix, la realitat és tot el contrari: aquests artefactes són els minúsculs engranatges d’una vasta xarxa de poder basada en el núvol i nosaltres tan sols som un
node 3 , un gra de pols digital, un joguet en mans de forces que ni comprenem ni controlem.
El capitalisme ens va convertir en esclaus consumistes gràcies a la publicitat, perquè havia escorcollat les nostres mancances emocionals i se’n va aprofitar; el nostre error va ser no tenir sentit crític. Si bé l’actual sistema té un poder que ho abraça tot,
resulta aclaparador i és galàctic. Així, mentre parlem per telèfon, enviem WhatsApps o Telegrams, ens movem, fem coses per casa, eixim a passejar o a córrer, expressem emocions, etc. -és a dir, manifestem tota la nostra existència-, som observats i escoltats per aquests minúsculs engranatges que creiem que són els nostres servents. És així com aprenen de les nostres
preferències i hàbits i, com més saben de nosaltres, més incitacions interessants i suggeridores ens recomanen.
El terrible poder que s’amaga darrere del núvol
Empra aquests minúsculs engranatges i ja dirigeix la nostra realitat i guia les nostres eleccions. En resum, a més de posseir terra i capital, ens posseeix a nosaltres. Si el capitalisme emprava la publicitat per a fer-nos consumir, l’actual sistema funciona en un doble sentit. Per una banda, un cop sap sobre nosaltres el que li facilitem sense saber-ho i li diem el que esperem d’ell, com que ens coneix per complet, ens dona el que li demanem. Però, per l’altra banda, crea allò que sap que ens agradarà, perquè així li ho hem indicat sense saber-ho. Per què, sinó, crea vídeos, peces musicals i textos que ens agraden tant? Un cop atrapats pel sistema, ens fem més suggestibles a les seues indicacions.
En resum, ens entrena per tal d’entrenar-lo nosaltres millor i així oferir-nos encara més coses… Una situació infernal perquè no s’acaba mai l’ànsia per voler més i més: tant per la seua banda com per la nostra. Analitzem més minuciosament aquest procés esborronador. El sistema comença fent-nos veure que coneix perfectament les nostres preferències i rebuigs. Això ens sorprèn, el deixem continuar i procedeix a seleccionar-los -com ara, vídeos, textos o música- per a condicionar subtilment els nostres desigs. És com ens entrena per a elegir. Un cop haver elegit, l’entrenem perquè ens faça més ofertes i, al nostre torn,
tornem a dir-li si ens agrada o no i l’entrenem. Es tracta d’un circuit diabòlic que no s’atura mai.
Aquesta cadena infinita creada per la gran xarxa algorítimica 4 que s’amaga darrere del minúscul artefacte que considerem el nostre servent és la que ens guia de forma enormement lucrativa per al seu propietari, que és el que ara té el màxim poder mundial. En síntesi: l’essència del capital té el poder algorítmic al núvol.
Un perill real molt pitjor
Hi ha realitzadors de pel·lícules i sèries de televisió de ciència-ficció experts a potenciar la nostra por ancestral a la tecnologia. No són els primers: abans hi hagué el mite de Pandora, el càstig dels déus a Prometeu per haver-los furtat el foc i el de Jehovà als hebreus per voler construir una torre que arribés al cel, i el dissortat monstre creat pel Dr. Frankenstein en la novel·la de Percey B. Shelley.
En qualsevol cas, allò que més ens espanta és que la màquina o la xarxa de màquines adquiresquen consciència, s’«humanitzen», perquè això implica que ens observen i volen erradicar-nos, esclavitzar-nos o fer-nos desgraciats, ja que no els som útils en absolut. Així i tot, el més terrible no és que nosaltres els tinguem por a unes màquines que mai no podran fer el que realitzadors, mites i escriptors ens diuen que fan. En realitat, estem exposats a un perill real molt pitjor: el d’uns artefactes que no són conscients i que mai no ho seran, però els efectes dels quals sobre nosaltres són devastadors i el seu poder exorbitant.
Pensem en drons i màquines inventades per a matar i programades per a reconèixer de forma facial les persones, bastant barates i amb unes capacitats d’autoaprenentatge que les fan autònomes. Importa que siguen conscients o no si han estat creats per fer mal? Importa que simulen ser intel·ligents o que la motivació dels seus creadors siga la curiositat i la recerca de beneficis? Perquè el veritable objectiu seu és elaborar un pla diabòlic per a subjugar la humanitat.
Certament, tenen un poder inimaginable sobre què fem i l’aconsegueixen amb un nombre minúscul d’elements. Així mateix, és un perill greu que un artefacte inventat per nosaltres s’independitze i esdevinga més poderós que nosaltres i que acabem sotmesos al seu control.
Es repeteix el model?
Des del feudalisme, hem constatat que els impactes venen precedits d’accions socials i polítiques. Abans que es produís la Revolució Industrial, van espoliar les terres comunals perquè el seu saqueig permeté una acumulació de riqueses que va afavorir un avanç tecnològic sense precedents, com la màquina de vapor. Es va comptar amb el suport de la brutal violència de l’Estat.
L’arribada del capital al núvol ha estat un procés semblant: primer, hi ha hagut un saqueig brutal dels béns comunals d’internet possibilitat pels polítics i, després, una sèrie d’invencions tecnològiques espectaculars (motors de recerca, aplicacions d’IA…).
Així doncs, des del segle XVIII, la humanitat s’ha enfrontat a dues situacions úniques que no tenen res a veure amb màquines conscients o no conscients. Totes dues han passat per un saqueig minuciós i intens de béns comunals -terres i internet- i una classe política còmplice per aconseguir un avanç tecnològic impressionant.
1 Terme anglès que al·ludeix a la de divisió de camps comunals, prats, pastures i altres terres de conreu a Anglaterra primer i a l’Europa Occidental després. Esdevingueren parcel·les agrícoles ben delineades i de propietat i administració individual. Amb anterioritat, es tractava de terres de conreu que formaven nombroses franges disperses sota el control de conreadors individuals sols durant el període de creixement i fins que s’acabava la collita d’un any determinat. Un cop establertes les enclosures, l’ús de la terra es va restringir i sols estava disponible per al propietari, la terra deixà de ser per a ús comunal i va acabar el sistema de conreu en camps oberts. Aquesta acció va afavorir el pas del feudalisme al capitalisme i, després, a les privatitzacions, la qual cosa establí un sistema social i econòmic propi del mercat que afavorí els processos d’acumulació i creixement econòmic capitalista. Les enclosures crearen una classe treballadora sense terres que proporcionava la mà d’obra necessària per a les noves indústries. Va ser un cas clar de robatori de classe. (Wikipedia).
2 Aquest article està basat en el llibre de Yanis Varoufakis, Tecnofeudalismo (Ed. Deusto).
3 Un punt que, connectat amb múltiples nodes, conforma una xarxa.
4 Un algoritme és una seqüència de passes finites ben definides que resolen un problema. Exemples: fer tasques quotidianes com raspallar-se les dents o rentar-se les mans. Un algoritme de xarxa és un mètode computacional emprat en informàtica per a resoldre models que involucren fluxos entre nodes de la xarxa. Son més eficients que els mètodes tradicionals i poden gestionar restriccions relacionades amb equacions d’equilibri, oferta i demanda. (Wikipèdia).
