La revista degana en valencià

Són temps d’ecumenisme compromés

24/05/2021

Mentre la pandèmia adopta noves manifestacions, milers de persones han ocupat places i carrers en moltes ciutats europees com ho són Londres, París, Berlín, València, Torrent de l’Horta, Barcelona, Madrid, Bilbo, Donostia… per expressar el rebuig als bombardejos sobre la Franja de Gaza i la repressió de l’exèrcit israelià contra els palestins a Cisjordània.
Mentre la pandèmia adopta mutacions sorprenents i es continua vaccinant la població d’arreu el planeta (amb més o menys encert segons els territoris) hi ha conflictes greus, conflictes de grau mitjà i conflictes endèmics i permanents com ho és el conflicte entre el Marroc i el Sàhara Occidental. Un conflicte provocat per la desídia espanyola en coincidència amb els mesos en què es produïa la mort del dictador.
La pandèmia continua amenaçant algunes geografies planetàries, a vegades a causa de la mateixa genètica del virus i en altres, provocada per les actituds de governs sàtrapes, polítics indolents o sistemes autoritaris.
Davant les regions en què predominen els problemes sanitaris, polítics, econòmics o socials, cal una intervenció decidia i clara de la població, però també de les institucions, grups i entitats que tenen clara la idea de progrés i de salut democràtica dels pobles. També l’Església catòlica ha de pronunciar-se dia sí i l’altre també, contra les injustícies de tota mena.
El papa Francisco ho fa de tant en tant des de la sala d’audiències o des de la balconada de les seues habitacions privades, però per sota del papa, pocs preveres se sumen a denunciar aquestes situacions des de la trona o des de les publicacions eclesiàstiques oficials.
És en aquests casos en què convé mostrar l’ecumenisme i no sols durant els viatges del sant pare a terres en procés d’evangelització. És quan els pobles pateixen, que l’ecumenisme es fa més necessari i que les veus de tots els credos han de sumar-se a les necessitats dels pobles que pateixen.
Si per sota del Pontífex, no hi ha més que tímides manifestacions públiques de l’Església que milita, les discriminacions continuen patint-se a l’Àfrica, a l’Índia, a Palestina, al Sàhara, al Kurdistan, a Sud-amèrica… Massa persones implicades amb el patiment i poca sensibilitat per part d’aquells que han de donar llum, que han de saber interpretar la realitat de hui a la llum de l’evangeli, però romanen callats davant aquestes injustícies.
L’Església Valenciana, no tinc constància que s’haja pronunciat mai en favor dels qui pateixen persecució a causa de la justícia (ni de dins ni de fora del País Valencià), ni tampoc dels pobres d’esperit, ni dels humils (si no és per muntar bancs d’aliments), ni dels qui ploren per set de justícia…, les dites del Sermó de la muntanya, sempre es queden dins dels temples i no s’observa cap reflex en la vida exterior.
Ara que la pandèmia ens ha mostrat la nostra feblesa, és quan més convé aplicar eixe ecumenisme que es pregona en actes solemnes, però que necessitat d’una traducció en la vida quotidiana de les esglésies de qualsevol credo; també del nostre i dels qui no en tenen. Calen veus crítiques i valentes a aquest territori ideològic.