Sonia Castedo o la goma d’esborrar

Sonia Castedo fa temps que no va a l’Ajuntament d’Alacant a governar. S’aïlla dels periodistes, dels plens, d’això que en diuen acció de govern. Hi va a un afer més íntim i alhora més complex. La imagine al seu despatx –que presumisc gran i luxós– agafant amb força una goma d’esborrar de grandària extra, d’aquelles que et compraves a l’escola per a destacar entre els companys de la Milan Nata i havies d’anar partint per a poder usar-la. La veig amb les cames creuades i els cabells esbullats, amb la suor caient-li periòdicament al sòl de fusta. I allà, encerclant el seu selló, una gran línia roja. Castedo arriba cada dia a l’ajuntament i, abans del café, abans de mirar l’agenda fa una cosa i només una: agafar la goma i esborrar la línia. Fer-ho amb fúria, amb una ràbia continguda durant mesos d’escarni públic –qui s’han pensat que són, aquesta colla, per a dir-me a mi quan o com he de fer una passa enrere! Esborrar fins que puga eixir al carrer i inaugurar qualsevol llepolia, fer una roda de premsa amb aquell mig somriure que va seduir mitja ciutat, vantar-se de ser l’alcaldessa d’Alacant. Que no quede ni rastre de pintura roja a la jaqueta, als colzes, a les galtes.

El problema, però, és que cada matí, quan Castedo torna al despatx, quan obri el pany, allà troba el cercle ritual al voltant del qual s’ha de seure per a respondre el correu. Com el xapapote del Prestige, que sempre tornava a l’endemà, la línia roja sempre hi és. Ni la suor, ni l’esponja, ni la goma ni els somriures de plàstic banal podran esborrar la circumferència color sang. I no és Fabra qui l’ha guilloixat, això ella bé que ho sap: són els ciutadans.

Sis anys després de rebre el ceptre municipal de mans de Díaz Alperi, Castedo està abocada a viure a l’abisme de la política. Hi perviu gràcies al caliu, que encara escalfa, de tota la xarxa d’amics i empresaris locals, però també gràcies a un president pusil·lànime que l’engronsa amb l’esperança que caiga en un somni del qual mai no vulga despertar. Però Sonia no vol adormir-se, i estira la corda amb les dents, arrapant i defensant cada centímetre de la seua claveguera particular. Potser pensa que tot passarà i podrà continuar el seu camí: ¿com no hauria de fer-ho, si pogué presentar-se com a alcaldessa en 2011 i eixir també escollida diputada en les eleccions autonòmiques, i tot això estant ja amerada de la ferum d’una corrupció genuïnament valenciana com la del cas Brugal?

Les converses que hem conegut de Sonia Castedo amb el constructor Enrique Ortiz, més enllà de la vergonya aliena que puguen provocar, evidencien que va heretar d’Alperi quelcom més que el despatx municipal. Va rebre, qui sap si en un sobre d’aquells que en diuen populars, una llista escrita de noms amb la mateixa tinta amb què s’imprimeixen els bitllets de 500 euros. Una llista bàsica i elemental que l’ajudaria en l’exercici del poder, que li obriria portes, que la faria reina d’Alacant per molts anys. Allà hi havia un futur farcit de futbol, de ciment, viatges, pijames, plànols municipals. Potser per això la irrita tant aquesta línia que esborra cada matí, perquè ella està acostumada a viure sense fronteres, enmig d’una boira primigènia que fa impossible distingir plaer de treball, allò públic d’allò privat.

Castedo deixà les Corts Valencianes tan sols uns dies després que Díaz Alperi, a la primavera d’enguany, per a dedicar-se a la seua ciutat. Nosaltres, però, sabem que Alacant li fa completament igual: el que la trau de polleguera és la línia dibuixada amb el color de la vergonya al seu despatx. El dubte que queda ara és si serem capaços, algun dia, d’arrabassar-li el ceptre, la goma, el selló, la pròpia ciutat que diu que estima i maltracta dia rere dia. De recuperar les claus de la caixa forta on guarda la nostra dignitat com a ciutadans.

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipòlitica.com

Article publicat al  nº 399, corresponent a desembre de 2014