Soroll blanc

28/05/2021

Títol: Harvey

Autora: Emma Cline

Editorial: Anagrama

Any: 2021

El soroll blanc és el soroll que hi ha quan no hi ha soroll. Un soroll constant i aleatori que podíem veure en la televisió quan la sintonitzàvem amb antena i no hi trobàvem res, en aquells temps de l’era analògica. D’alguna manera, aquest soroll ens acompanya sempre. Es podria dir que la nostra modernitat està feta del soroll blanc que hi ha en la ciutat, aquell que resta en la base quan pensem que estem en silenci. Com el mateix color blanc, aquest soroll no el percebem si no és en contrast amb altres sorolls que sí que se’ns fan visibles. És a dir, només el veiem si volem veure’l, només el sentim si l’escoltem.

Aquest soroll blanc, fet i fet, ens serveix com a metàfora del #MeToo, aquell moviment que va sacsar les societats occidentals i que va posar damunt la taula com l’assetjament i les agressions sexuals –masclistes, és clar– estaven plenament normalitzades dins del nostre dia a dia. Així, diverses dones començaren a parlar de les seues experiències en primera persona, de les xicotetes, grans, mitjanes –o xicotetes, grans i mitjanes alhora– violacions de la dignitat que havien patit i tot un cor de «a mi també» es va sentir ressonant; unes identificacions que reclamaven que no es tractava de casos aïllats, sinó que era la plena normalitat del patriarcat. És a dir, el soroll blanc de les nostres societats suposadament igualitàries i avançades.

Ara bé, la cosa no es va quedar ací. No ens reivindicarem tan ingenus de creure que unes confessions anònimes, per molt nombroses i generalitzades que siguen, poden ser capaces de fer trontollar els fonaments del poder o de les elits del sistema. El #MeToo va ocupar totes les portades dels mitjans de comunicació occidentals perquè va afectar també el cor d’allà on es fabriquen els nostres somnis i anhels: Hollywood. Tot un seguit d’actrius de renom varen explicar les seues històries. Els seus #MeToo. No se n’escapava cap. Totes havien hagut de –o continuaven havent de– suportar els excessos i el domini patriarcal dels homes que es creien amos i senyors d’una indústria que es pensaven que es tractava del seu joguet per a reforçar les seues masculinitats primàries.

El boc expiatori de tota aquesta explosió, de tot aquest soroll blanc que, de sobte, no podíem ignorar de cap de les maneres, tenia nom i cognom: Harvey Weinstein, el gurú i capo del que es va conéixer com el Hollywood independent, el fundador de la productora Miramax, la qual va tindre el seu gran moment de trencament a la fama amb les pel·lícules de Quentin Tarantino a mitjan anys 90. Un èxit que els va portar a ser adquirits per Walt Disney, a propòsit. No està gens malament com a metàfora de tot plegat.

Harvey Weinstein havia usat –i abusat, és clar– de la seua posició de poder per a assaltar sexualment diverses actrius, tal com va demostrar la condemna a què va ser sentenciat al febrer de 2020. Paral·lelament, la indústria va haver de reformular molts dels seus estàndards, els quals, quasi de la nit al dia, varen deixar de ser vàlids.

Aquestes 24 hores abans de la lectura de la sentència al judici són les que centren aquesta novel·la de «no-ficció», o, dit d’una altra manera, la novel·lització d’una història que sabem que és real i que coneixem tots, però que no sabem sota quins detalls es va produir. Harvey és el resultat d’imaginar com varen ser –i, sobretot, què li va passar pel cap– l’últim dia abans de conéixer la condemna al protagonista que dona nom al llibre.

Emma Cline va saltar a la fama amb la novel·la Les noies, també editada en català per Anagrama, i que s’endinsava en la intrahistòria d’un dels casos que varen marcar tota una època: els crims de Charles Manson, els quals varen posar fi al somni hippie de la costa oest dels Estats Units (curiosament, l’últim film de Tarantino s’enfronta també a aquest escenari). Tanmateix, si llavors els personatges en què se centrava la història era el grup de xiques que orbitaven al voltant del líder i cap del grup, en aquest cas l’acció i els pensaments estan focalitzats en el personatge masculí de la història, un producte paradigmàtic del patriarcat igualment, no obstant això.

Tot i que podríem estar parlant d’un festival de sang i fetge, per les històries truculentes amb què ens trobem, el producte final és tot el contrari d’això. Harvey Weinstein passa tot el llibre divagant sobre la possibilitat per fi real d’adaptar la novel·la White Noise (Soroll blanc) al cinema, una obra cabdal de la narrativa postmoderna dels 80 i que, a pesar d’haver estat un èxit, s’havia considerat sempre que era inadaptable per a la gran pantalla. Weinstein quedaria lliure d’un malentés gegantesc i també seria lliure per a realitzar una proesa fílmica. Don DeLillo, l’autor del llibre, és ara el seu veí i Weinstein té clar que s’entendran perfectament.

Aquest soroll blanc que obsessiona Weinstein és també el soroll blanc que l’envolta, però no veu –o no vol veure. El seu món ha estat enderrocat i ha quedat soterrat per una gran quantitat de runes en forma d’impunitat indigna, però aquesta ceguesa no li permet anar més enllà de repetir-se una vegada i una altra que Amèrica no castiga les persones com ell, els triomfadors. A més a més, de què estem parlant? El seu crim –si és que n’hi ha– és el d’haver oferit oportunitats immillorables i trens que només passen una vegada en la vida a unes joves aspirants que ara són estreles consagrades. Quines desagraïdes!

La novel·la és la crònica d’aquesta ceguesa voluntària. Com les mans que tapen els ulls de la xica de la imatge de la portada del llibre. Uns guants rosa que ara es transformen en ulleres violeta per a veure tot allò a què abans érem cecs. Allò que és més rellevant de tot el que ens explica la història d’aquest llibre és precisament allò que no es diu de manera explícita, tot allò que Weinstein no veu o no vol veure. Un soroll blanc abassegador que l’envolta pertot arreu i que ofega el seu món que s’enfonsa pertot arreu.