Tens 0 productes a la teua cistella
Una de les protestes més famoses contra una imposició lingüística per part d’un govern va ser la que tingué lloc a Sud-àfrica, durant l’època de l’apartheid. Sud-àfrica havia aconseguit la independència molt aviat. Tenia l’economia més desenvolupada del continent. Ara bé: les lleis sud-africanes segregaven racialment la població. Una minoria blanca, que descendia dels colons europeus, retenia el poder i l’utilitzava sense escrúpols per mantenir oprimida la resta de la població. L’estat havia creat escoles públiques separades per a la població negra, que depenien, fins i tot, d’un departament d’educació específic, l’anomenat Departament d’Educació Bantu. Els mestres d’aquestes escoles cobraven uns sous molt més baixos que els dels seus col·legues blancs i s’ocupaven d’educar els alumnes en edificis rònecs, on sovint no hi havia ni aigua corrent ni electricitat. L’ensenyament primari es duia a terme moltes vegades en la llengua materna dels infants, però el pla d’estudis preveia l’aprenentatge de l’anglès i de l’afrikaans, que eren les dues llengües més usades pels blancs i pels mestissos i, de fet, les úniques que eren oficials.
L’afrikaans és un derivat del neerlandès, que els primers colons havien portat al país. Encara que estava molt estès entre els altres grups ètnics, tothom el percebia com «la llengua dels blancs» i, pel que sembla, el seu ús havia reculat de manera notable entre la població negra, que atorgava més prestigi a l’anglès. Les llengües més parlades a les zones que els negres tenien assignades per a viure-hi eren el xhosa i el zulu. En les escoles d’aquests guetos, l’anglès havia anat guanyant terreny, mentre que l’afrikaans tenia una presència molt més reduïda.
Així s’arribà a l’any 1974, quan des de les oficines governamentals es decidí canviar el criteri sobre les llengües que s’havien d’utilitzar en l’educació dels infants negres. S’ordenà que l’ensenyament en les escoles secundàries es fes en afrikaans i en anglès, meitat i meitat. Les llengües africanes només havien de ser permeses en les classes de música o religió.
Les associacions de professors es van oposar a les noves directrius, perquè implicaven supeditar l’estudi i la comprensió de les matèries a l’aprenentatge de les llengües. Però, sobretot, les crítiques es van centrar en la imposició de l’afrikaans, que era una llengua a penes usada als guetos. Una llengua que no era sentida com a pròpia.
Els responsables governamentals no estaven disposats a debatre la decisió. Pensaven que els joves negres havien de treballar a les fàbriques o a les plantacions i, per tant, havien d’entendre les ordres dels empresaris i els capatassos, que parlarien anglès o, probablement, afrikaans. Per al govern sud-africà, això era tot el que calia tenir en compte.
El 30 d’abril del 1976, els alumnes de l’Orlando West Junior School, de Soweto, van iniciar una vaga. Deixaren d’anar a les classes. Soweto era un enorme suburbi als afores de Johannesburg. Un suburbi de barraques i carrers polsegosos, on vivien amuntegats centenars de milers de negres. El nom de Soweto, de fet, és l’abreviatura de South Western Township. La protesta dels alumnes de l’Orlando West Junior es va escampar aviat a les altres escoles secundàries del suburbi i es va formar un comitè d’estudiants, que decidí preparar una gran manifestació.
Un mes i mig més tard, el matí del 16 de juny, milers d’estudiants de secundària, que tenien entre dotze i divuit anys, es reuniren al carrer per marxar cap a l’estadi de futbol de l’Orlando Pirates. Cantaven i cridaven consignes contra l’apartheid i contra les directrius sobre l’ús escolar de les llengües. Les pancartes, escrites moltes d’elles en anglès, deien coses com ara: «No volem afrikaans», «A l’infern l’afrikaans» o «Si nosaltres aprenem afrikaans, que Vorster aprengui zulu». Johannes Vorster era llavors el primer ministre de Sud-àfrica.
La policia, amb gossos i escopetes, sortí a barrar el pas als estudiants i els llençà pots de gasos lacrimògens. Els manifestants començaren a llençar pedres. La policia obrí foc i van caure morts els primers estudiants. La resta de la població, en assabentar-se’n, s’uní a la revolta. Més d’un miler de policies van arribar a Soweto en les hores següents i van fer batudes pel suburbi. El primer dia, segons el recompte oficial, hi hagué vint-i-tres morts, però sembla que en van ser molts més. El govern declarà l’estat d’emergència. L’endemà, els furgons blindats de la policia patrullaven pels carrers de Soweto i els helicòpters sobrevolaven les cases. Però les protestes continuaven i s’havien escampat ja a uns altres punts del país.
L’aixecament de Soweto va ser el primer desafiament seriós contra el règim de l’apartheid. A Sud-àfrica, hi havia en aquell moment quatre milions de blancs i divuit milions de negres. A partir d’aleshores, el partit del Congrés Nacional Africà va començar a guanyar força i la resistència de la població negra anà en augment. Naturalment, la resistència dels negres a aprendre i parlar l’afrikaans va créixer després d’aquests fets. Amb tot, el Departament d’Educació Bantu no va ser abolit fins a l’any 1994, després que tinguessin lloc les primeres eleccions multiracials a Sud-àfrica, que van posar fi a l’apartheid.
L’afrikaans era la llengua dels terratinents que maltractaven els negres, de la policia i dels estaments oficials. Per això era vista com la llengua de l’opressor. En un cens del 2001, quedà reflectit que dels sis milions de sud-africans que parlaven afrikaans a casa, dos milions i mig eren blancs, tres milions dos-cents mil eren mestissos i només dos-cents cinquanta mil eren negres. En els censos més recents es percep amb claredat que el percentatge de parlants d’afrikaans ha baixat a tot arreu i que la llengua només és majoritària a l’oest, en les regions de Cap Nord i Cap Occidental.
Revista Saó Núm.509, pàgs.44-45. Gener 2025.
