Stranger Things: una anàlisi del biaix de gènere i l’assignació de rols masculins i femenins a la ficció actual

Com quan de xicoteta m’assabentí que els Reis Mags no existien. Em referisc a la sensació de pèrdua de màgia. Potser no tan bèstia, el descobriment del nihilisme reial té més transcendència en el sentit que, d’alguna forma, és quan signem el contracte d’inici de pèrdua de la infantesa. Però un poc comparable, a nivell de desaparició de certa innocència, sí que crec que s’ha produït en mi aquests dies, en què els seguidors d’Stranger Things hem pogut visionar, per fi, la primera meitat de la cinquena temporada. Després de tant de temps esperant-la.

Cal fer, d’antuvi, dos avisos. El primer és que no és la meua intenció descobrir res de la trama, però és molt possible que es produïsca la revelació de continguts si és necessari per a l’objectiu de l’article. L’anàlisi que pretenc no és concretament d’aquesta sèrie, l’agafe com a exemple perquè vaig reconéixer temes coneguts en ella, però vull que siga una anàlisi neutra i aplicable a la ficció en general. I ací ve el segon avís, als seguidors de la sèrie, perquè no s’ofenguen d’entrada. Jo també n’estic, d’entre els qui els agrada, i molt. D’ahí que em sentira com una xiqueta un poc decebuda, perquè potser no la torne a veure amb els mateixos ulls. La gaudiré, de segur, però el regustet estrany crec que em restarà. I en aquests moments és quan m’agradaria que em tornaren a introduir la pintura crayón a dins del nas com a Homer Simpson, perquè a voltes la ignorància és la felicitat.

I com que sóc una pudenta i no vull ser l’única empipada, repartiré felicitat pel món fent públiques les meues impressions, que no tenen per què ser compartides, ni tan sols certes. De res.

L’alerta s’encén comentant els capítols amb una amiga. He de dir, i açò és anar contra mi mateixa, que les alertes se m’encenen ràpides, després ja veig si les apague o no. Però aquesta, en lloc d’apagar-se, anà augmentant i carregant-se d’arguments molt ràpid, tant per la meua part com per la de la meua amiga, que en un principi no havia observat res, però començaren a picar-li certes situacions.

La primera d’aquestes, que els personatges masculins són molt més nombrosos que els femenins, cosa que sol ser comuna a molts productes audiovisuals dirigits al gran públic, sobretot si són sèries o pel·lícules d’acció.

Vull fer en aquest punt una reflexió, per a mi, necessària. A partir d’ací començaré a usar un llenguatge amb què no hi estic d’acord perquè és, precisament, del que em queixe, de l’assignació de característiques i rols a cada gènere. Em molesta, i molt, que es pressuposa que s’ha de ser d’una manera per ser dona o home, que es parle, com si foren excepcions a la regla, de “dones fortes” o “homes sensibles”. Que a una dona li diguen que té una “energia masculina” perquè és líder, o a un home que té una “energia femenina” perquè és cuidador o demostra els seus sentiments. Odie els rols de gènere, però per entendre el missatge que vull transmetre em cal parlar amb els tòpics que rebutge.

Els personatges femenins, i tornem a la sèrie, són bastant forts o poderosos, tenen iniciativa i lideren. Els masculins, que solen acompanyar eixos personatges femenins forts, solen presentar-se com éssers bastant febles i maldestres, que no saben resoldre les situacions per si mateixos i són elles qui apareixen per salvar el dia. Se’ls presenta supeditats a elles. Em sembla tremendament injust, en primer lloc, òbviament, per la visió de l’home que es dóna. Si estic en contra de la visió de la dona supeditada a l’home que es dóna en ficcions com la nissaga de Crepuscle, em sembla exactament igual de denigrant a l’inrevés. En segon lloc, em trau de polleguera per què hem de continuar presentant la relació entre els gèneres com una batalla on un ha de liderar i l’altre seguir-lo. Quan començarem a parlar de col·laborar? En quin moment hem decidit que no poden haver-hi dues figures fortes, de gèneres diferents i que puguen treballar en equip? Potser ací també té a veure un prejudici personal, perquè he de reconéixer que els personatges “blanets”, siguen del gènere que siguen, em posen molt nerviosa, tot i que sóc conscient que és pràctic que hi haja un contrapunt, que per mostrar que fort és algú es presente altre de feble que, per comparació, l’enaltisca.

D’altra banda, cal comentar el costum que dos dels personatges masculins, supeditats a una dona bastant forta, estiguen en competició continua per demostrar la seua masculinitat amb l’objectiu de conquerir la xicona. Ells solen quedar-ne bastant en ridícul i, a ella, la deixen com a una estúpida, com si no tinguera voluntat i s’haguera d’oferir com a recompensa al guanyador.

Però anem a com ens presenten eixos personatges femenins forts. Pràcticament totes, si no totes, estan traumatitzades o enfadades. M’explique. La caracterització d’aquests actants se solen basar en el fet que la seua fortalesa deriva de traumes que han patit, culpes que porten carregades o simplement semblen psicòpates contínuament enutjades amb la humanitat, que han volgut estar en eixa posició per pagar la seua mala llet amb tots els del seu voltant, sense cap classe de mirament ni sensibilitat. A aquestes últimes, a més, les veig bastant deshumanitzades, com si gaudiren. I, insistisc, totes pareixen constantment enfadades, acaben per caure mal. Em pregunte si és una conseqüència o és buscat, perquè als personatges femenins que tenen poder se’ls dibuixa dictatorials, estrictes, inflexibles, antipàtics. Em sembla que els personatges masculins amb poder es presenten d’una manera més natural. És una manera d’acceptar que el fet habitual és el poder masculí? Faig aquesta pregunta gens innocent i que sé que ofendrà, però convide a qui està llegint a què pense en la Dra. Kay, la científica militar de la sèrie que ens ocupa, o personatges femenins poderosos de Divergent, Els jocs de la fam, Peaky Blinders… cauen mal, cert? Ells no tant. Penseu-ho a veure’n d’altres a partir d’ara i ja m’ho conteu.

Sóc conscient de la dificultat que implica per a la meua objectivitat el fet de ser dona. Però ja digué el filòsof que ningú pot obtenir un coneixement absolutament pur, donat que tot el que tenim prové de la nostra experiència i obtingut a través dels sentits. I sí, estic citant un home.

Altre tema que vull tractar és el de com les dones maternen eixos personatges masculins presentats com més febles. En Stranger Things és claríssim en el personatge de Will i Joyce Byers. Joyce és un d’eixos personatges femenins enfortits per la culpa de no haver-se ocupat bé del fill, i el sobreprotegeix, com també a Hopper. Alhora que lidera és condescendent amb ells. Tots coneguem persones com Will, que no sabem si són febles o s’ho fan, però siga com siga, deixen que els dirigisquen la vida. Sovint diuen que no poden o no saben com fugir del control, i potser siga cert en alguns casos, però, d’altra banda, hi ha qui s’acomoda i, tot i que es queixen, fan poc o res per modificar la situació. Eixa és la seua feblesa, però no deixa de ser escollida, hi han col·laborat. Per què quan Will li planta cara a sa mare s’enfada amb ella? D’acord, és un pas fer-se fort, però fou ell qui li havia cedit el control i a qui li venia bé estar segur mentre tots el protegien. Les comparacions són odioses, diuen, però també hem dit, ja que entenem millor la magnitud dels conceptes absoluts quan tenim contrapunts, així que compararem dos personatges similars: Will i C. Similar edat, similars traumes i similars experiències. Queda clar que ella té poders que pot usar per a protegir-se i protegir la resta, però a voltes eixe fet és una càrrega més, no una ajuda. Si comparem el tracte que els donen, a ell el protegeixen, ella protegeix; ell permet que el controlen, a ella intenten controlar-la durant l’època que perd els poders, i s’oposa, es rebel·la; a ell li tenen llàstima, a ella li exigeixen; ell es fa menudet, ella se supera.

Aquesta comparació no és una apologia feminista del poder de la dona sinó tot el contrari, una crítica dels models que ens presenten perquè és el que, en certa manera, ens exigeix la societat. Perquè ens mostren una figura masculina ridiculitzada i una de femenina a qui se li exigeix en extrem, i aquesta caracterització no és innocent, estan dirigint el nostre criteri cap a la maternació de certs personatges i no d’altres. Tendim a dir “pobret Will” i tenir-li pena, però no ens naix pensar “pobra C”, “pobra Max” o “pobra Nancy”, i compte amb la situació que tenen.

I per què sembla que les figures masculines predominen i dominen, però contínuament han de tindre i busquen l’aprovació de les figures femenines? Fem un repàs ràpid: Will i Hoppe la de Joyce; Mike la de Robin; Steve i Jonhathan la de Nancy, i Steve abans la de Robin; Lucas la de Max… i, òbviament, tots volen la de C. Podria ser que, fins i tot, el gran antagonista la busca. El senyor Què, alies Henry, alies Vecna, àlies 01 està fent tot el que fa per venjança, però la venjança també pot ser una forma de demostrar a C que ell és superior i, per tant, tenir la seua por, admiració i aprovació, com vulguem dir-li.

Tots? No, hi ha un vers solt, un personatge masculí que no entra en cap dels estereotips que han aparegut: Dustin. Ell no segueix cap regla, no vol impressionar ningú, va a la seua i és el més lliure de tots. És, des de sempre i sense dubte, el meu personatge favorit i mai havia sabut per què. Ara ja ho sé: perquè no està estereotipat. Perquè és un personatge masculí i secundari, però no és feble; és humorístic, però no està sempre fent riure, també és intel·ligent, resolutiu i necessari; és independent sense deixar de banda l’equip, però sense submissió, amb pensament propi; i és sensible sense caure en sentimentalismes. El personatge més redó i autèntic.

Per anar acabant, anem al que sabem. Fins ara la que sempre salvava el món, finalment, era C. Però mai era el final del tot. Ara sembla que sí, i de sobte, a Will, se li ha despertat l’hormona i s’ha convertit en el superhome amb ulls en blanc matademogorgons. Ah, botons! On tenia tanta testosterona? Comença a assumir el rol masculí. I, mentrestant, C es retroba amb la seua “germana”, és a dir, l’estan sensibilitzant, ablanint, atribuint un rol més pròpiament femení. I a ell li sagna el nas, que és el signe clar del poder d’ella.

L’objectiu d’aquest article no és jutjar la sèrie: ni el missatge, ni si calia un canvi de guió, ni si era la meta natural, ni tan sols els personatges. Analitzem les característiques de gènere d’aquests, i només el que hem vist.

No en sabem més, a partir d’ací és terreny de l’especulació amb totes les possibilitats obertes, però és molt clar que se’ns ha començat a contar una història on Will ha assumit el poder, per tant, en aquesta última temporada ja no és una dona sola la que finalment salvarà el món, com havia passat sempre. Que cadascú faça la seua interpretació. Aquest és l’objectiu de l’article, crear criteri i que ens adonem de quins models ens donen i amb quin objectiu ho fan, perquè des de qualsevol mitjà, encara que parega que no, s’intenta exercir una influència sobre nosaltres, i com més estereotipada estiga la societat, més necessaris seran els versos solts.