Suant la moda fitness

Fa uns mesos vaig fer el que, segons sembla, està fent mitja Comunitat Valenciana: apuntar-me al gimnàs.

No va ser una decisió especialment èpica. No hi havia propòsits d’Any Nou ni una revelació vital. Simplement un dia vaig pensar: “Va, potser ja toca”. I com jo, pel que diuen les dades, un 33,9% de la població valenciana. Que dit així sona més a estadística seriosa que a realitat, però quan ixes al carrer i veus un gimnàs en cada cantonada… tot comença a quadrar.

Perquè sí, els gimnasos han passat de ser aquell lloc un poc fosc, amb olor a ferro i senyors molt forts, a convertir-se en espais quasi de disseny, amb llums LED, música motivacional i gent molt guapa fent estiraments.

I ací és quan t’adones que anar al gimnàs ja no és només fer esport. És tota una experiència. Pots entrenar, dutxar-te, fer-te un smoothie, contestar correus en una zona de coworking i, si t’organitzes bé, quasi eixir amb una nova personalitat.

La oferta, això sí, pot arribar a saturar. Gimnasos low cost, boutique, prémium, amb pilates, amb boxa, amb entrenament funcional, amb coses que no saps ni pronunciar. Triar-ne un és com buscar pis: tots tenen alguna cosa, però mai tot.

I després està la part humana. Eixa fauna de gimnàs que tots reconeixem encara que acabem d’arribar. El que ocupa tres màquines alhora. La que fa exercicis impossibles davant de l’espill. El que porta auriculars tan grans que pareix que estiga aïllat del món (potser ho està). I tu, intentant no fer el ridícul mentre mires de reüll a veure si estàs fent bé l’exercici.

Però més enllà de la broma, hi ha una realitat clara: anar al gimnàs s’ha convertit en una rutina social. Ja no és només salut o estètica, que també. És una manera de sentir que estàs fent alguna cosa per tu, encara que siga 45 minuts entre màquines i dubtes existencials.

També és veritat que hi ha una certa pressió silenciosa. Eixa sensació que tots estem millorant, cuidant-nos, evolucionant… i que si tu no ho fas, vas un poc tard. Com si el gimnàs fora una espècie de marcador vital.

Però després hi ha els dies reals. Els que arribes cansada, sense ganes, i només el fet d’haver anat ja et sembla un èxit. Els dies en què no saps ni què estàs fent però ho intentes. I, curiosament, són eixos els que més compten.

Perquè potser el boom dels gimnasos no és només una moda. O sí, un poc també. Però darrere hi ha alguna cosa més: la necessitat de parar, de cuidar-nos, de sentir que tenim el control d’alguna part de la nostra vida.

Encara que siga entre peses, espills i playlists motivacionals.

I jo, que fa uns mesos no sabia ni per on començar, ara forme part d’eixe 33,9%. Amb més o menys constància, amb més o menys dignitat… però amb la sensació que, almenys, ho estic intentant.

Que, vist així, ja és prou.