Substància i funció

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: L’art de la frontera. Mapes, identitats i conflictes al món contemporani

Any: 2025

Autor: Natxo Escandell

Editorial: Barlin Libros

Hem de pensar que, segons la norma de poder establida, tot el que és oficial hom suposa que és racional: que tot allò que es dicta acaba essent real. L’estat, inventor de realitats, és a dir, de les fronteres. Caldria, doncs, no confondre el desig amb la realitat, no dir allò que caldria fer (i no es fa), sinó partir de la lògica freda dels processos. L’associació estat-frontera no és, precisament, cap ONG, esdevé la sacralització de l’estat nació. En aquest marc de joc de poder, el volum planteja incisivament que l’estat que dona cobertura al capitalisme tecnològic extractiu és, doncs, una piconadora de persones i de pobles. Rere de tot plegat no hi ha altra cosa que l’esperit de la (falsa) pau westfaliana, que és la que, en termes fàctics, encara impera.

L’estat i la frontera representen el poder. No és possible analitzar la configuració d’espais de demarcació i de fragmentació territorials –de control– sense apel·lar a l’estratègia ‘nacional’ de l’estat. La frontera, com a fet polític, vehicula interessos econòmics corporatius sota l’etapa actual del neoliberalisme. En aquest context, les migracions desplaçades del sud global cap al nord global –controlades, vigilades, per les fronteres continentals– exerceixen la funció de reproducció de la globalització transestatal via sobreexplotació de la força de treball.

Aquesta interrelació entre poder polític i poder econòmic és l’aspecte central de l’assaig de Natxo Escandell. La frontera, avui, va associada al (nou) esclavatge perquè històricament hi ha estat consubstancial.

L’art de la frontera traça una panoràmica històrica de les formes de delimitació ideològica i territorial a fi de centrar el sentit repressor de la frontera davant les onades migratòries en escenaris com la mar Mediterrània, la qual ha passat de ser un marc de reciprocitat econòmica i cultural a significar un marc repressiu. Una aportació destacada de l’assaig és mostrar la proporcionalitat directa entre el globalisme econòmic del nou imperialisme i l’afermament de la frontera. En aquest context, la frontera no desapareix perquè l’estat ha de servar identitat econòmica i etnolingüística (davant noves contingències demogràfiques) pel que fa a les nacions que diu representar. La Unió Europea és, en substància, una Europa d’estats a la qual, és clar, interessa la funció de la llibertat de mercat intern.

Ara bé (també es desprén de la proposta d’Escandell), el model de frontera no és unilineal, per bé que així ho vulguen determinar els estats. Vull dir que en els casos de les nacions sense estat, la imposició de la frontera inventada interestatal –la ratlla que voldria separar Catalunya Nord de Catalunya Sud– no tan sols malda per residualitzar la tríada cultura-llengua-memòria històrica de la nació ocupada, sinó que vol fraccionar, aïllar, una nació. La ‘frontera’ ens diu que les nacions minoritzades (aquelles ‘nacions prohibides’ de Sergio Salvi) no tenen cap possibilitat de control de la política migratòria, de la quantitat de nova població que el país és capaç d’assumir.

La base demolingüística potencial és mediatitzada, d’entrada, per l’estat, cosa que implica jerarquia d’àmbit de pertinença i reconeixement de la llengua de l’estat com a llengua oficial. Jerarquia identitària que va vinculada –com palesa l’informe Fènix pel que fa al Principat– a una força de treball amb poca formació i salari baix (criteri esclavista dels estats). Es tracta del magma ètnic i econòmic que cal a l’intercanvi desigual neoliberal: un model precaritzat basat en el turisme i l’especulació financera. Un context paral·lel als models econòmics valencià i illenc, els quals haurien de disposar de sengles ‘informes Fènix’. L’estat comprén perfectament que els nous corrents migratoris exerceixen un condicionament etnolingüístic fonamental, la instrumentació del qual impacta de manera directa en la desnacionalització interior d’una nació subalterna. Esclavatge i colonialisme intern.

En aquesta situació, podem generalitzar una narrativa postnacional, com suggereix l’autor de cara a ‘desmilitaritzar’ el fet migratori? Els estats adoptaran un desarmament ideològic quan saben que llur nacionalisme és fonamental per a socialitzar processos de minorització nacional? ¿Hem pensat en una altra opció: Noves nacions independents, nou tipus de frontera i nou model migratori segons un model productiu propi? En situació de reciprocitat de poder polític entre nous estats podria pensar-se en una amatent pax ‘postnacional’.

La consideració de les condicions d’aquesta ‘pax’, que tal vegada condicionaria el mercantilisme humà, pot donar lloc a una altra reflexió (cosa que requeriria el desenvolupament de la pàgina 83), atés que Natxo Escandell –que expressa la realitat– ha prioritzat de manera escaient un model general explicatiu pel que fa a la relació entre estat-frontera, globalització i grup humà com a mercaderia.