Sumar més nous parlants a la llengua

Les dades de coneixement i ús del català indiquen que aquesta llengua té certa capacitat d’atracció entre les persones que no la tenen com a inicial però que viuen als territoris en què es parla. De fet, una part significativa dels catalanoparlants actuals són nous parlants, és a dir, persones que no van aprendre català com a infants, en l’entorn familiar, sinó que l’han adoptat en altres contextos en els quals s’han socialitzat al llarg de la vida. El grau d’ús de la llengua per part d’aquests nous parlants és variable: tant trobem persones que es limiten a fer-ne usos puntuals en contextos molt específics (per exemple, en una entrevista de feina), com altres que en fan un ús habitual en la quotidianitat.

Ara bé, malgrat la rellevància creixent d’aquests parlants en les dinàmiques sociolingüístiques, el nombre de nous parlants actuals no és suficient, en proporció, per compensar els efectes d’unes dinàmiques demolingüístiques desfavorables al català. En conseqüència, per garantir una bona situació per a la llengua catalana és imprescindible continuar sumant parlants entre les persones que no la tenen com a inicial. Per assolir aquest objectiu cal preguntar-se quines són les condicions que faciliten que qui no té el català com a primera llengua l’aprengui i n’acabi fent ús en el dia a dia. Aquesta pregunta és especialment rellevant en un context marcat per les dinàmiques politicoeconòmiques de la globalització, que implica, entre altres factors, una mobilitat constant i massiva de la població a escala global i unes ideologies lingüístiques hegemòniques que tendeixen al neoliberalisme i el cosmopolitisme.

La recerca sociolingüística desenvolupada als territoris de llengua catalana ha aportat elements per entendre quins factors propicien la incorporació de nous parlants a la llengua. Així, l’ensenyament formal –l’escola, principalment, però també els cursos de català per a adults– proporcionen una base de coneixement perquè qui no té el català com a llengua inicial activi aquest coneixement si al llarg de la seva trajectòria personal es mou en contextos laborals, acadèmics o socials que ho requereixin. Ho mostraven, per exemple, les sociolingüistes Vanessa Bretxa i M. Àngels Parera quan estudiaven els itineraris biogràfics d’adquisició i ús del català entre joves castellanoparlants de l’àrea metropolitana de Barcelona (Bretxa i Parera 2012) o, més recentment, un estudi del Centre de Recerca en Sociolingüística de la Universitat de Barcelona (CUSC‒UB), a càrrec d’Avel·lí Flors-Mas, F. Xavier Vila i qui firma aquestes línies, Marina Massaguer, en què s’analitzaven quins aprenents del Consorci per a la Normalització Lingüística acaben parlant català en el dia a dia, quins no, i per què (Massaguer, Flors-Mas i Vila 2023).

Més enllà de l’aprenentatge formal i centrant-nos plenament en l’ús, entre els sociolingüistes hi ha consens: la clau perquè algú que no té el català com a llengua inicial l’acabi parlant en el dia a dia és l’entrada a nous entorns de socialització que funcionin predominantment en català. En aquest sentit, Joan Pujolar i Maite Puigdevall, investigadors de la UOC referents en els estudis sobre nous parlants, han difós el concepte de muda lingüística per fer referència al fet de començar a utilitzar una nova llengua en el dia a dia, sola o en combinació amb altres llengües, coincidint amb moments de canvi vital que impliquen contacte amb noves persones. Moments propicis per a una muda al català són, entre d’altres, el pas de secundària a la universitat, l’inici d’una nova feina en què l’ambient de treball sigui en català o l’establiment de relacions de parella amb catalanoparlants i la consegüent entrada en noves xarxes familiars i d’amistat. De la mateixa manera, quan algú està en procés d’adoptar una llengua, necessita moure’s en el que Pujolar i Puigdevall anomenen espais segurs (Puigdevall 2022), és a dir, entorns fora de l’aula en què la pugui practicar sense la pressió de ser corregit si no ho demana i on sàpiga que els seus interlocutors no li deixaran de parlar català al mínim error o vacil·lació que mostri. Això lliga amb un altre aspecte molt important a l’hora d’esdevenir un nou parlant de català: sentir-se legitimat com a catalanoparlant i reconegut per la resta del grup. En altres paraules, no serveix de res esdevenir catalanoparlant si la resta de membres del grup catalanoparlant no et reconeixen com a tal i, en conseqüència, et parlen en castellà o en alguna altra llengua. La importància, doncs, de sentir-se un més del grup i els vincles afectius d’una certa profunditat entre catalanoparlants i persones que volen esdevenir-ho és imprescindible per sumar nous parlants a la llengua.

Tenint clars aquests factors, ens hem de preguntar si tothom té les mateixes oportunitats per adoptar el català, és a dir, si tothom té un accés fàcil a grups de persones i xarxes de socialització que funcionen en aquesta llengua. La resposta és que no. Tal com assenyalo a la meva tesi doctoral (Massaguer Comes 2022), hi ha una part de no-catalanoparlants que voldrien parlar català però no poden per manca de persones al voltant amb qui parlar-lo. Això ens porta a posar el focus en les desigualtats estructurals i la tendència a la segregació social, escolar, laboral i urbanística. A l’estudi amb Avel·lí Flors-Mas i F. Xavier Vila esmentat anteriorment, assenyalàvem que una de les claus que explica el fet d’acabar adoptant el català, o no, en el dia a dia és el nivell d’estudis. El nivell d’estudis condiciona el tipus de feines a les quals una persona pot aspirar i ja hem vist que la feina és, precisament, un dels entorns propicis experimentar una muda al català. De la mateixa manera, uns perfils socials es poden sentir més cridats que uns altres a participar en entorns tradicionalment associats amb la catalanitat. És per aquest motiu que en l’estudi esmentat remarcàvem la importància que, en l’aprenentatge de català, avancin en paral·lel el coneixement de la llengua, l’ús fora de l’aula i, si l’aprenent ho vol, l’acompanyament en l’entrada a xarxes de socialització catalanoparlants. L’objectiu d’aquest avenç en paral·lel de competència, ús i establiment de vincles és que ningú que vulgui parlar català es quedi sense poder fer-ho per falta de gent amb qui parlar.

En aquest article m’he centrat principalment en l’aspecte relacionat amb l’accés a la llengua per acabar esdevenint un nou parlant de català. Ara bé, cal no perdre mai de vista que perquè les persones que no tenen el català com a llengua inicial tinguin prou incentius per invertir en el català és que aquesta sigui una llengua necessària per circular socialment en els territoris de llengua catalana. És a dir, una llengua necessària per estudiar, per trobar feina —hi ha molt de marge de millora, per exemple, en el requisit lingüístic per a l’atenció a les persones—, per accedir a càrrecs amb projecció pública o per participar en activitats socialment atractives, per posar-ne uns exemples. Només d’aquesta manera s’aconseguirà que el català incrementi el valor i que més persones hi inverteixin. Crear les condicions per fer del català una llengua necessària i, alhora, garantir-hi l’accés per evitar que esdevingui un element més de segregació i de construcció de desigualtats, depèn de tots nosaltres a diversos nivells: de la política lingüística que es tiri endavant des de les institucions, de les empreses i entitats que generen llocs de treball, de les associacions que dinamitzen l’activitat cívica i també dels parlants a títol individual a l’hora d’exercir com a consumidors i com a (con)ciutadans.

Referències

Bretxa Riera, Vanessa; Parera Espelt, M. Àngels (2012). «“Et dona la base”: Itineraris biogràfics d’adquisició i ús del català del jovent castellanoparlant de Sabadell i Santa Coloma de Gramenet». A: F. Xavier Vila (ed.). Posar-hi la base: usos i aprenentatges lingüístics en el domini català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 31-45.

Massaguer, Marina; Flors-Mas, Avel·lí; Vila, F. Xavier (2023, en premsa). De l’aprenentatge a l’adopció de la llengua catalana: cap al cicle d’acompanyament als usuaris del CPNL. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Massaguer Comes, Marina (2022). No-catalanoparlants a Catalunya: identitats socials, desigualtats i llengua catalana. Tesi doctoral. Universitat Oberta de Catalunya.

Puigdevall, Maite (2022). «El fenomen dels nous parlants de català». Eines 43. Barcelona: Fundació Irla, p. 20-29.