Superficialitat: l’epidèmia social

N’estic fart d’eixa gran part de la societat que no pensa. Ments manipulables que, susceptibles a la incitació de la propaganda i els anuncis, sucumbeixen baix l’ideal d’aquells que els utilitzen mediàticament i ideològicament, sense reflexionar, sense qüestionar, esdevenint éssers que es mouen per impulsos: així és la ment superficial.

Ara mateix, l’actual clima polític n’és un exemple. Farcits de notícies indiciades i també interessades contra l’adversari, els devots de l’ofensiva van bevent-les i assaborint-les amb gaudi afrodisíac per després vomitar-les per bars i cantons, “altares y hogares”, contra la corrupció “de l’altre”, sempre al dictat de dogmàtics politicastres encoberts per una justícia que cobreix els seus bandidatges amb indecent toga:

Notificacions d’imputació en perjudici del contrari lliurades al rival polític (casualment sempre conservador) abans que al titular per així treure’n profit políticament a través dels nombrosos mitjans amics; dates d’imputació o de judici estratègicament triades en detriment d’algun esdeveniment o afer polític positiu de l’oposició (casualment sempre d’esquerres); bloquejos de comptes bancaris immediats per a uns i ignorats per a altres; lladres consolidats o criminals de guerra d’alt rang polític ixen afavorits per la dilació judicial o, simplement, “aquí no pasa nada”, en greuge comparatiu amb l’altre del mateix rang, però d’un altre color polític amb el qual, partint d’indicis, recau tot el pes judicial i mediàtic immediatament i miserablement per tal d’aniquilar allò que representa i forçar el caos governatiu en nom d’interessos conservadors amb olor de naftalina.

Que a l’esquerra no hi ha corrupció? També, però la relació de lleialtat “justícia-partit polític-mass-media” existeix sols d’un costat, el que correspon, com hem donat a entendre, a una justícia nepotista “atada y bien atada” que, davant documents compromesos en afers de presumpta corrupció, sap desxifrar i identificar la persona involucrada a partir de quatre consonants repetides, però no sap identificar el cognom d’un polític important de l’estat i cap d’un partit finançat amb diner negre i quasi un miler d’imputats, i què?

En fi, sembla que la paraula d’un polític gandul esdevé opinió de moltes ments superficials, perquè els prosèlits d’aquests tipus d’ideologia prefereixen a una “ñiquiñaque” que si perd el paper que li escriuen perd tota la seua ciència abans que a la persona íntegra, educada i humana, que lluita per la majoria pobra i la justícia social… “Es el demonio! Rojos de mierda!” Fet empíric, com qui menja fruita.

Així, mentre en aquest país vaja creixent el nombre d’individus superficials i baixant la inversió en educació pública i de qualitat, no hi ha res a fer, doncs “contra l’estupidesa fins als mateixos déus lluiten en va”.