Superherois, identitat i canvi global

«Hem entés, finalment, que el medi ambient és un llençol que tot ho cobreix»

Jo vaig créixer amb Capità Planeta i també amb aquell afable i xicotet ésser anomenat David. A l’escola estudiàvem això del medi ambient, i la idea que ens quedava és que les persones féiem coses que embrutaven o malmetien la natura. Si no, ¿a quin sant havien d’anar tan atrafegats el superheroi blau i el nan que sempre anava al llom d’una rabosa? ¡Però eren tan llunyanes! El forat de la capa d’ozó ens esglaiava, car algunes previsions ens parlaven d’un Sol violentament lluminós, sense les ulleres fumades del planeta. També llegíem sobre la pluja àcida, i com rossegava els boscos, i es quedava un paisatge de quadre de Friedrich –sense que jo sapiguera en aquell moment qui era el pintor alemany. Però, ai! Eren coses distants, boiroses, de l’atmosfera quilòmetres enllà o de boscos de Lapònia, però que no arribaven a atansar el territori valencià. Ací no teníem ni gel ni aquella forest que atrapava la llum com una teranyina.

A casa nostra, els problemes tenien un biaix que es feia palés en informatius i llibres de text: la contaminació directa, visual, feridora. Recorde amb vivesa una fotografia del riu Segura, prop de la desembocadura, sense aigua ni cap rastre de vida vegetal o animal: tan sols bidons de plàstic i plantes seques. Els problemes ambientals, durant massa temps, han sigut sinònim de pol·lució: els subproductes tòxics de les nostres activitats enverinaven el nostre entorn. Des del carbó del segle XIX fins als residus radioactius de la segona meitat del segle XX, gestionar el medi ambient implicava tan sols minimitzar els danys dels nostres abocaments, reduir-los en el millor dels casos.

Però ara, ben entrat el segle XXI, no parlem tan sols de rius bruts i aire amb partícules nocives. Hem entés, finalment, que el medi ambient és un llençol que tot ho cobreix: des de la forest oblidada de l’interior valencià fins als camps d’arròs; des de la mobilitat urbana i els debats aferrissats que patim a diari fins als jardins orna- mentals d’urbanitzacions despreocupades que ajuden les espècies invasores a estendre’s pel territori; des de les depuradores d’aigües residuals i els rebuts de la llum, aigua i recollida de residus fins a les reserves de fauna i el canvi climàtic que pinta de blanc el corall i de marró l’Àrtic.

Una gestió coherent, amb base científica i visió de futur del medi ambient és ara més que mai el ciment indispensable per a bastir la via valenciana cap a la sostenibilitat.

Però medi ambient és un terme enganyós i que comença a buidar-se de significat, com tants altres abans. Molts el qualifiquen de redundant, en tant que medi i ambient són exactament el mateix. Però ens serveix per a establir una distinció  bàsica, que ens haurà de servir per aclarir conceptes: el medi ambient no és la natura. El medi ambient és la interacció dels humans amb la natura, és el nostre entorn físic, però també totes les interaccions que allà s’hi produeixen. Hem d’oblidar, perquè no en tenim, aquella postal idíl·lica d’ambients pristins i naturals, perquè al Mediterrani en queden ben pocs després de mil·lennis d’ocupació humana. Hem d’oblidar-nos de l’Antàrtida, de Costa Rica, de Yellowstone. El nostre patrimoni és l’Horta, el secà, els arrossars, les marjals que han suportat com han pogut l’embat del progrés, boscos que són relíquies i pinades sense valor ecològic pertot arreu. El nostre és un territori complex, i és per això que mai no hi ha fórmules màgiques. No hi ha una resposta unívoca i definitiva a preguntes recurrents com: «Què fem perquè no es creme el bosc?». Primer ens haurem de preguntar quin bosc tenim, i després, i no és cap bajanada, per què no volem que es creme. Perquè afecta la dinàmica ecològica de l’ecosistema? Perquè ens provoca pèrdues econòmiques? Per responsabilitat moral? Ací no hi ha ni bons ni dolents, i simplificar el debat eliminant-ne les arestes, la complexitat científica i la profunditat i imbricació en la societat només pot conduir a la incomprensió, la repetició d’errades i el fracàs. Però per molt complicat que siga –que ho és–, avançar cap a una millor gestió del medi ambient és un deure i una necessitat que ens hem de marcar com a societat, i que el nou Consell, ara que fa dos anys, ha d’assumir com a seua. Perquè viurem millor, perquè garantirem un territori saludable i productiu a les generacions futures, perquè no tenim cap més tros de terra on ser valencians.