La revista degana en valencià

De “Las Madres de la Plaza Castelar”, d’Elda, a la Diputació d’Alacant (1983-2017)

Primers de desembre de 1983. Una senyora pega voltes a l’estàtua de Castelar en la plaça d’Elda (Vinalopó Mitjà) que du el mateix nom —la plaça Castelar—. Porta un mocador blau al cap. Forma part d’un grupet de dones amb cartellets que duen eslògans com “No al valenciano”, “No a los dialectos”, “No a la imposición del valenciano”, “Contra el valenciano en las escuelas de Elda”, etc. Imiten grollerament i patèticament “Las Madres de la Plaza de Mayo”, de Buenos Aires, les digníssimes lluitadores de la veritat. Un periodista radiofònic s’acosta amb una gravadora i pregunta:

—Per què es manifesten vostés?

—“Mos” manifestem contra el valencià —respon en valencià la senyora.

—I que té vosté en contra del valencià?

—No volem que s’ensenye obligatòriament a les escoles d’Elda!

—Però a Elda, segons diu la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, no serà obligatori. Les famílies podran demanar que als xiquets no se’ls ensenye mai valencià.

—Ah, sí?— respon una miqueta perplexa la senyora —, “pos” té igual, el valencià ha de desaparéixer. Ara que “casi” no el parlava ningú vénen en estes. “Ademés” el meu partit m’ha demanat que vinguera a manifestar-me.

—Ah, que vosté no té fills?

—Sí, però eixos ja treballen…

Quasi trenta-quatre anys després tenim la mateixa. Les mares de la plaça Castelar ja no fan por a ningú, però la manipulació —barreja d’autoodi, insolidaritat i ignorància— segueix fent camí. Pot produir dividends electorals i els tentacles del partit i del “partidet” —“Ells”, que diria lacònicament i encertadament Fuster— tornen a muntar espectacles  esperpèntics contra el plurilingüisme, contra el coneixement, contra la convivència cultural enriquidora; farses carregades de xenofòbia  i pudor antiintel·lectual.

Però com que no tenen prou amb el teatre bufo del carrer, usen de la Diputació Provincial d’Alacant —rància institució que evoca temps caciquils— i mouen tots els fils possibles per aconseguir pronunciacions judicials tan procaces com hiperbòliques. Tot val per a fomentar el desconeixement, la convivència idiomàtica i la indignitat col·lectiva.

Nosaltres, però, insistirem serenament, perquè volem ser —som ja— “gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetlada i feliç”, i ningú que atempte contra les llengües que parlem, ensenyem i aprenem —i que ens fan europeus— l’anglés, el castellà, el valencià (i moltes altres que són dels nostres conciutadans i també, per això, nostres)… ens podrà apartar de la senda que encetàrem el 1983 malgrat aquelles lamentables i tristes “Madres de la Plaza Castelar”. Ni elles, ni una lamentable, trista i decadent Diputación.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top