Tàctiques conegudes

El març de 1937, Pius XI publicà l’encíclica Mit brennender Sorge (‘Amb cremant preocupació’), adreçada als arquebisbes, bisbes i altres ordinaris d’Alemanya, per manifestar el seu pensament crític i angoixat «sobre la situació de l’Església catòlica al Reich alemany», enmig de la creixent invasió pel nazisme de tots els àmbits de la vida privada i pública —també la religiosa—, la repressió i la violència totalitàries.

El règim no en pogué impedir la lectura a les esglésies, però es manifestà una reacció contrària gens imprevisible de Hitler i els seus. El 6 d’abril, el Führer ordenà que es reprenguera un procés per suposats delictes de pedofília en convents i col·legis religiosos contra alguns frares i sacerdots, interromput el 1936 a causa de les Olimpíades celebrades a Berlín. El 28 de maig, el ministre de Propaganda Goebbels feu un gran míting en què afirmà que cada dia apareixien nous casos d’abusos sexuals que implicaven nombrosos membres del clergat. Segons ell, no eren casos aïllats; es tractava d’una crisi moral col·lectiva de dimensió tan horrorosa com potser la humanitat mai no havia conegut. Molts sacerdots i religiosos —digué— eren reus confessos. Vociferà sense proves que els milers de casos que havien arribat a la Justícia representaven només una petita part del total, ja que molts eren encoberts per la jerarquia catòlica. El discurs de Goebbels consistí en dues hores de crits i improperis. Era l’expressió pública de la voluntat del Partit Nacionalsocialista d’acabar —quan fora possible— amb les idees religioses i els organismes que les mantenien i impulsaven.

El Ministeri de Propaganda envià instruccions comminatòries als mitjans de comunicació perquè tornaren a agitar aquells casos jutjats el 1936. Com que els tribunals encara no estaven del tot nazificats, dels 325 sacerdots i religiosos detinguts després de Mit brennender Sorge, només 21 van ser condemnats. Entre ells, alguns innocents. Quasi tots acabaren en camps de concentració, on molts moririen.

Quan arribà al poder al gener de 1933, Hitler devia molt als partits catòlics, als quals havia promés mantindre els espais d’acció de l’Església en l’educació, els moviments juvenils, la premsa i altres àmbits, a més dels concordats vigents del Vaticà i els länder de Baviera, Baden i Prússia. Després, el Reich i la Santa Seu signaren el 20 de juliol del mateix 1933 un concordat global (el Reichskonkordat), que de seguida el govern alemany incomplí de manera brutal i flagrant. Per exemple, quan el 25 de juliol es promulgà la llei d’esterilització obligatòria dels portadors de malalties hereditàries i dels malalts mentals, o quan, el mateix mes, es reiniciaren els atacs contra la Lliga dels Joves Catòlics, ja que tota la joventut havia d’integrar-se en la Hitlerjugend. A més, continuaren procediments de caràcter fiscal per acabar materialment amb organismes i periòdics catòlics. S’atacava així l’Església en qüestions morals i en la seua economia.

L’operació no era tan viable per als nazis, de moment. A la fi de juliol de 1937 es detingueren la campanya contra els religiosos suposadament pedòfils o homosexuals i els procediments penals. Hitler, ficat des del 1936 en la guerra d’Espanya, preparava l’expansió del Reich arreu d’Europa: és a dir, la guerra. En l’alta oficialitat militar hi havia molts catòlics —en general, molts cristians. Es preveia l’ocupació d’Àustria, tan catòlica, i d’altres estats. No es podien, en definitiva, resoldre alhora conflictes interiors i exteriors. Ja arribaria el moment d’acabar amb les religions tradicionals i de fer exclusivament obligatòries les boiroses mitologies que escampaven Rosenberg, Himmler o altres. L’oportunitat no arribà mai.

La moral d’aquesta història és fàcil de deduir. Vuit anys després de Mit brennender Sorge i de les violentes perorates de Rosenberg, unides a les brutals accions pràctiques del nazisme contra els catòlics o els seguidors d’altres creences que el nazisme detestava, Hitler es veié forçat a suïcidar-se; Goebbels també, després d’assassinar els fills i la dona. Rosenberg, Streicher i altres criminals foren jutjats, i molts executats.

I hi ha un fet subsegüent, que mereixeria altres consideracions: després de la derrota del nazisme el 1945, el Vaticà i molts frares i capellans ajudaren criminals nazis escapolits de la justícia, com ara Eichmann, Mengele i tants altres, a amagar-se i fugir. A salvar la vida, per un temps més o menys llarg o fins que els atraparen.

Revista Saó Núm.518, pàg.50. Novembre 2025.