El talent femení fa història als XX Premis Ovidi: una gala que confirma el lideratge creatiu de les dones

Imatge de grup de les premiades i premiats anit. Foto: Julio Cebolla.

La nit dels XX Premis Ovidi va tindre gust de canvi. D’un d’aquells canvis que no són només simbòlics, sinó estructurals. El Teatre Calderón d’Alcoi, ple de memòria i expectatives, va ser ahir l’escenari d’una fita inèdita: la meitat dels guardons van recaure en dones creadores, un reflex claríssim de la transformació que viu la música en valencià i del moment de plenitud que travessa l’escena.

La Maria, Sandra Monfort, Esther, Abril, Jazzwoman i Marala van ser les protagonistes d’una edició on la mirada femenina va marcar el pols artístic, demostrant que la creativitat, el rigor i l’impuls innovador venen amb noms i cognoms de dona.

La música en valencià va demostrar ahir que continua avançant en una pluralitat de veus decidides. I entre totes elles, la veu de les dones va sonar amb una força impossible d’ignorar.

Un palmarés que parlava sol

La gala va tindre dos noms especialment destacats: Abraham Rivas i La Maria, tots dos amb doble guardó: Abraham Rivas va guanyar el premi a Millor disc de Cançó i Millor Lletra per L’hivern perfecte. Per part seua, La Maria va brillar amb el Millor disc de Folk i els Millors Arranjaments i Producció per Robina.

Malgrat això, va ser una edició molt repartida, diversa i representativa de la solidesa del sector.

Entre les dones, els reconeixements van arribar en cascada: Sandra Monfort, premi a Millor Cançó per Bandida; Esther, millor disc de Pop amb Tot comença; Abril, premi Revelació amb Instruccions per estimar una cirera, atorgat per Escola Valenciana; Jazzwoman, millor disc de Hip hop i Electrònica, i Marala, guardonades per Millor Videoclip amb Patrona, dirigit per Enric Alepuz i Tristan Smag.

La Maria va rebre dos guardons. Foto: Julio Cebolla.

 

La música que sutura: l’homenatge a la DANA

Un dels moments més colpidors de la nit va ser el reconeixement a Lladres de sobretaula, convertida ja en himne col·lectiu arran de la DANA. Zoo, Malifeta, Ciudad Jara, La Raíz, Abril, Tito Pontet i Los Chikos del Maíz van signar una peça que va ressonar més enllà de l’escena artística.

En representació dels grups, el premi el van recollir Rosa Álvarez, Mariló Gradoli i Empar Puchades, portaveus de les famílies de les víctimes. Una imatge que va resumir tota la càrrega emocional del guardó.

Un dels moments més colpidors de la nit va ser el reconeixement a ‘Lladres de sobretaula’, convertida ja en himne col·lectiu arran de la DANA.

Vint anys d’Ovidi: persistir també és una forma de lluita

Amb motiu del vinté aniversari, els Premis Ovidi van reconéixer els cantautors alcoians Francesc Moisès i Jordi Gil amb el Premi Trajectòria. El Premi Suport a la Música en Valencià va recaure en el mític espai L’Escenari, punt de trobada i expansió cultural des de fa dècades.

La gala també va estrenar el Premi Guillem Agulló, que es va atorgar a Pablo Hasél en un moment especialment emotiu, amb els pares de Guillem, Carme i Guillem, fent-ne l’entrega i reivindicant la lluita per la llibertat d’expressió i contra el feixisme.

El president del COM, Jesús Barranco, va criticar la desatenció institucional i la falta de suport econòmic. 

Una gala de memòria i futur

Les actuacions musicals van posar la pell de gallina: antics membres d’Arthur Caravan i Batà, junt amb Hugo Mas, van recrear versions d’Ovidi i poemes alcoians, teixint una continuïtat cultural que el públic va rebre amb emoció.

En la part més analítica, el president del COM, Jesús Barranco, va remarcar que enguany s’havien avaluat 216 treballs (93 discos i 123 senzills), una xifra que confirma que la música en valencià continua creixent malgrat la desatenció institucional.

La seua crítica cap a la Generalitat va ser directa: amb el pressupost del festival Som de la Terreta (octubre de 2024), es podrien finançar 258 gales dels Ovidi. Una dada que va pronunciar com a evidència de les prioritats equivocades.

Allò que queda

La nit dels Premis Ovidi 2025 no va ser només una celebració: va ser un termòmetre. Un diagnòstic d’una escena viva, expansiva i amb una potència femenina que ja és imprescindible. La música en valencià va demostrar ahir que continua avançant, que creix i que parla, cada vegada més, en una pluralitat de veus decidides.

I entre totes elles, la veu de les dones va sonar amb una força impossible d’ignorar.

Fotos © Julio Cebolla.