La revista degana en valencià

Tancs, canons i reflexos no condicionats

20/07/2021

Les Forces Armades […] tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional”. Aquest és el famós primer punt de l’article 8 de la Constitució espanyola, el qual, tot seguit, s’alça com a advertència i amenaça cap als separatistes que tinguen pensaments malèvols al cap: si teniu cap intenció fosca i il·legítima de trencar la “integritat territorial” d’Espanya, atengueu-vos a les conseqüències. Si se vos acut votar aquest dogma de fe amb pèrfides urnes, tindreu els piolins al port i, si cal, els tancs per la Diagonal, l’autèntic somni humit de tot bon patriota constitucionalista.

Aquest article vol dir això i no en dubta ningú. És un lloc comú. La independència de Catalunya -Euskadi, Galícia, País Valencià, el que siga- és il·legal i inconstitucional; i, per contra, allò que és legal i constitucional és usar els tancs per a impedir-la. Ara bé, i si jo ara vingués a dir-vos que es tracta d’una fal·làcia i d’una aberració interpretativa que només es podria produir -i ni així n’estic tan segur- en règims d’indubtable pedigrí democràtic com la llista de sospitosos habituals turcs, nord coreans o iranians de torn?

Doncs així és. Només en un Estat on les ciutadelles militars en segons quines ciutats (Barcelona i València, per exemple) es construïen apuntant cap endins de les muralles i no cap enfora (el flamant socialista i padre de la Constitución, Gregorio Peces Barba, recordava no fa tant, poc abans de morir, amb gràcia i bonhomia, aquella sentència d’Espartero que explicava que “pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona cada 50 anys”; no ha sigut l’únic il·lustre progressista espanyol que es confessava com a fan del general tornista; potser només l’últim de més rellevància, diguem-ne: cada mig segle, bombardegen el cap i casal català; i, si no poden, perquè les modes ja dicten que eixes coses fan lleig, ens recorden que, en el fons, els agradaria bona cosa), només en un Estat així, déiem, es pot interpretar que un mandat com aquest (que se sol dir -i té sentit- que apareix en una gran majoria de constitucions del món) es refereix a la pròpia població.

És a dir, en un món en el qual la unitat bàsica d’organització política és l’Estat, el primer fonament que ha d’existir per a establir una relació entre iguals és el respecte i el tracte homologable entre cadascun dels Estats. La base del dret internacional, doncs, és el respecte a la integritat territorial del veí. Amb les revolucions americana i francesa, i el desplaçament de la sobirania des del monarca fins a la nació, s’abolia -en la pràctica- el dret de conquesta, aquell del qual tant presumia el nostre benvolgut i estimat Felip V per fer-nos entrar en la modernitat, a força de cremar-nos Xàtiva i Vila-real, entre d’altres. A partir de llavors, les nacions -els moderns Estats-nació, diguem-ne- es reconeixien com a iguals i, per tant, no tenien com a mandat envair i posseir més territoris, sinó defensar-ne de l’agressió externa els seus. Una altra discussió, tanmateix, és aquella que explicaria que aquest principi s’ha incomplit més vegades que no complit, però la deixem per a un altre dia.

Fet i fet, des d’un punt de vista de democràcia bàsica i radical (no diguem-ne extremada, atenció, sinó d’arrel) és absolutament inconcebible que un exèrcit no només gire les armes cap al seu poble, sinó que, fins i tot, estiga mandatat constitucionalment a fer-ho! Fins a aquest extrem és habitual, plenament normal i perfectament legítim que a Espanya s’entenga la més gran de les aberracions com a fonament bàsic de la política…

Expliquem-ho amb el cas més evident que ens ocupa: Catalunya. Els catalans -és a dir, segons la legalitat vigent de la qual tant els agrada parlar, els ciutadans espanyols que tenen residència en les quatre províncies que formen la comunitat autònoma de Catalunya- són part integral de la nació espanyola, aquella que dóna fonament a la Constitució i, doncs, a l’Estat. Són subjectes, per tant, de drets i deures. És a dir, les forces armades tenen el deure imperatiu de protegir-los. En un Estat de dret, segons la teoria hobbesiana del tercer actor, la ciutadania ens prohibim de portar armes i deleguem en un tercer grup que en té la potestat en exclusiva per tal de resoldre els nostres problemes sense matar-nos a trets entre nosaltres. Per això és fonamental que aquest cos armat siga absolutament imparcial entre totes les discrepàncies polítiques que puguen haver-hi dins de la ciutadania que ha de protegir.

Igual té -atenció- que aquesta discrepància política siga la d’eixir-se’n fora de la jurisdicció de la norma fonamental que s’obeeix, perquè, mentre eixe extrem no es done, aquest grup organitzat continua sent subjecte inalienable de drets i deures. De fet, la paradoxa més criminal -i no li correspon cap altre adjectiu- és que, si interpretem que les forces armades no només poden, sinó que, a més, tenen el manament constitucional d’impedir una secessió d’una part del seu territori nacional amb les armes, el que han fet, de facto, és expulsar-los i, doncs, separar-los de l’ordre legal i estatal que diuen defensar. És a dir, els primers que haurien reconegut la independència de Catalunya serien precisament… l’exèrcit i Estat espanyol que els apuntarien amb els tancs.

És una base fonamental de la civilització que els problemes polítics es resolen políticament i no a trets. La integritat territorial que hi ha manament constitucional de defensar és davant d’una agressió per part d’un igual, és a dir, d’un altre Estat. En cap cap democràtic i lògic del món podria cabre cap altra interpretació. En cap cap cap, repetim-ho.

Eixa és, doncs, l’arrel del problema fonamental de democràcia i llibertats que hi ha a Espanya. Tot sovint l’espanyolisme ressalta que els diversos índexs que hi ha de mesura de la qualitat democràtica dels sistemes polítics qualifiquen l’Estat espanyol com a democràcia “plena” -per exemple, segons The Economist, ocuparia el 22-, per damunt d’altres democràcies perfectament consolidades com ara França o Itàlia. I, de fet, aquest miratge és interessant, perquè exemplifica perfectament el problema de què estem parlant.

Aquests índexs fan una anàlisi formalista i institucionalista dels sistemes democràtics per tal d’objectivar-ne la qualificació. Però és això possible? Si agafem un exemple agafat al vol, ens pot eixir que Guatemala en els anys 1980 era un sistema mixt o una democràcia perfectible… amb el xicotet detall que s’hi estava cometent genocidi contra el poble maia. Sí, les institucions, sobre el paper, podrien estar raonablement ben dissenyades, amb les seues oscil·lacions de clarobscurs i zones grises; al remat, qui n’estiga lliure, que llance la primera pedra. Però això és el que passa quan s’intenta objectivititzar i analitzar econòmicament aspectes que hi van molt més enllà i que no es poden sotmetre a reduccionismes.

És a dir, si tornem al començament, exactament quin problema democràtic hi ha en aquest manament constitucional que tenen les forces armades espanyoles de protegir la integritat territorial del seu Estat? Cap ni un: pulcritud democràtica, qualificació màxima en l’índex de qualitat democràtica. El text és molt sofrit ho aguanta tot. I, a més, la Constitució Espanyola és relativament recent, en el concert de les democràcies del món; per tant, formalment, beu de tradicions que, per simple ordre cronològic, s’avancen a la mitjana dels seus competidors. Xile, per exemple, va redactar la seua constitució actual una dècada més tard que Espanya, pam amunt, pam avall, i se’n va servir com a referència. Xile, de fet, ocupa el lloc 17 de “democràcies plenes” en l’índex de The Economist, com hem vist, 5 graons per davant d’Espanya. Amb un altre xicotet detall guatemaltenc: es tracta d’una Constitució i d’un sistema institucional i polític redactat i pensat amb la tutela del pinochetisme. Com l’espanyola ho fou amb el franquisme. Nihil novum sub sole, doncs. Però sí: formalment, tot el que vulguen.

Per això, si arriba un dia en què aquest primer punt de l’article 8 de la Constitució espanyola es posa en marxa segons aquesta particular interpretació a l’espanyola, i els militars espanyols acaben apuntant i encanonant ciutadans (mal)espanyols que amenacen amb urnes i paperetes (fet i fet, només es tracta d’una escalada respecte als colps de porra que ja hem vist), The Economist podrà, si de cas, rebaixar alguna dècima per ací o per allà de la qualitat de la “democràcia plena” espanyola, ja que tots els mecanismes formals segur que s’hauran respectat, amb ordres governamentals i sancions i benediccions judicials i constitucionals. Potser hi ha mancat finezza i au. Amén.

En definitiva, més enllà de tot allò que es pose negre sobre blanc i com s’estructure l’arquitectura institucional de l’Estat espanyol segons els equilibris i els balanços puntuals i conjunturals que calga fer-hi (recordem el greatest hit absolut de “el Estado más descentralizado del mundo”), la realitat és que, siga com siga, no es tractarà més que de paper mullat. En psicologia es parla dels reflexos “no condicionats”, és a dir, aquells que sorgeixen de manera natural, sense estar restringits, condicionats, per circumstàncies diverses que van més enllà del que seria la tria concreta de cada individu, allò que faria si depenguera d’ell i estrictament només d’ell. I ja sabem eixe quin és: bombardejar-nos cada X temps. I conllevar que, segons com, no es puga fer o estiga mal vist.

Quan es tracta d’una escletxa o debat ètnic a l’Estat espanyol, la democràcia es posa en stand-by. Hi va haver tot un brillant poeta dels anys 1930 que ho va deixar escrit en rònega prosa castellana: “no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia o a la Patria”. Un altre poeta sublim de l’època li va agafar el guant: “y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderíamos nosotros, o nuestros hijos”.

La pregunta pertinent, doncs, és si aquells a qui ens apunta el punt primer de l’article 8 de la Constitució espanyola amb el canó ens entendríem per a evitar que ens afusellassen. I no està la cosa gens fàcil, però. Hi tornarem.