Tant costa denunciar el mal?

Sí. Tant costa denunciar el mal? Tant costa acceptar que, malgrat totes les raons i excuses possibles, hi ha coses, idees i fets que no són bons?

En referisc a la massacre de Gaza, sense oblidar les altres guerres que per desgràcia hi ha hui en el món, però és que el que passa en Gaza no es pot qualificar de guerra sinó de matança indiscriminada i, per tant, de GENOCIDI.

Eixes terribles imatges de xiquets plorant davant de les despulles dels seus pares o germans, eixos saquets blancs on duen els nadons morts, eixes multituds de persones empentant-se unes a altres desesperades que intenten acostar el plat al calder, eixos moviments de milers i milers de persones obligades a anar d’un lloc a un altre amb els seus malalts, els seus ancians i els seus minusvàlids…! Eixa instantània d’un grup de soldats israelians, ben equipats i somrients, al costat de fundes blanques on hi ha palestins morts! De segur que eixos soldats han dormit bé sense cap temor, s’han dutxat, han desdejunat i han eixit a disparar contra un poble famolenc, inerme i aterrit. Tampoc hem d’oblidar que, encara que no en saben el nombre, a més dels 54.000 morts hi deu haver centenars de milers de ferits i de futurs invàlids de per vida. Uns 17.000 mil infants morts i molts altres danyats per sempre significa que eixe poble ha disminuït el seu futur en molts graons estadísticament.

Calia llevar als gazians l’aigua potable? Calia suprimir l’energia necessària per a la vida de tot el territori? Com pot dir Netanyahu en l’ONU que no deixa passar l’ajuda humanitària perquè no era necessària i que l’estat israelià cobria eixa necessitat?

Pensem que no estem parlant d’un moment transitori, sinó d’any i mig obligats a viure en eixa terrible situació. Ens ho podem imaginar? Com pensaríem i sentiríem si ens passara a nosaltres?

No caben raons ni disculpes per a no reaccionar davant de tanta barbàrie i em deprimeix que massa gent a Europa els excusa, mira cap a un altre costat o, àdhuc, es dona suport, reconeixement i medalles. Tant costa denunciar el mal? Ara la reacció d’aquests a les crítiques que fem és que som antisemites. Quina bogeria! Antisemites! Com si no foren semites els palestins…

Una persona pot declarar-se tan religiós com vulga, però per a dir-se cristià ha de posar la meta d’amor al proïsme per damunt de tot. Cal recordar la pregunta de Jesús al doctor de la llei, després de contar-li la paràbola del samarità: «Qui creus que s’ha portat com a proïsme del nafrat pels bandolers?». I el doctor respongué: «El que va tindre misericòrdia amb ell». I el Nostre Senyor simplement li diu: «Doncs ves i fes tu el mateix».

No podem ni hem de callar-nos-hi, perquè per ara l’única manera de tindre misericòrdia amb les persones de Gaza és la denúncia, amb l’exigència a la comunitat europea de trencar les relacions amb Israel.

 

Revista Saó Núm.514, pàg.11. Juny 2025.