La revista degana en valencià

Tant de bo València fóra centralista!

14/10/2020

No m’agrada massa -o gens ni miqueta- parlar de qüestions o experiències personals a l’hora d’enfocar problemes que són socials o històrics, ja que crec que és una pràctica que en el millor dels casos no aporta res a l’argument i, en el pitjor, només suposa que una hipertròfia de l’ego tan habitual en el columnisme i el periodisme espanyol. Tanmateix, en aquest cas, crec que sí que és interessant que en done unes pinzellades, ja que, d’alguna manera, crec que il·lustren bé el que després explicaré.

Per circumstàncies vitals diverses, no vaig visitar les ciutats d’Alacant, Oriola o Elx fins fa ben poc, a penes uns anys. No és una condició de la qual vulga presumir, precisament, sinó tot el contrari: vist amb la perspectiva, em fa -i ja em feia llavors- una miqueta -prou- de vergonya. No obstant això, el meu cas no és molt diferent del de la grandíssima majoria dels habitants de València i la seua àrea metropolitana: ignorància absoluta respecte al sud del nostre país (si bé he de dir en la meua defensa que la meua ignorància només tenia a veure -que no és poca cosa- amb la presència física en la zona).

Ara bé, les mateixes circumstàncies m’han portat a conéixer el nostre sud de primera mà recentment, de manera que es podria dir que he passat d’un extrem a un altre: de no haver xafat aquestes terres mai a recórrer-me-les amunt i avall quotidianament. Així, tot el que, fet i fet, ja sabia en la teoria se m’ha confirmat davant dels ulls, i això adquireix una rellevància molt diferent, es vulga o no es vulga, ho diga sant Tomàs o un pobre pecador com jo.

Per exemple, cadascú té els seus moments d’epifania, però a mi, particularment, em va impactar molt un aspecte quasi banal. Va ser un bon dia mentre em dirigia a l’aeroport de l’Altet, on no pots anar-hi amb tren, amb autobús és tota una odissea i l’únic accés mitjanament adequat que hi tens és amb el teu cotxe particular per la carretera nacional; és a dir, d’un únic sentit per carril. Es tracta del cinqué aeròdrom de l’Estat espanyol en nombre de passatgers i, de fet, multiplica per dos la incidència del de Manises. Imagineu això en estiu.

Si segueixes aqueixa mateixa carretera cap a la costa -el tradicional camí que ha connectat sempre Elx i Alacant-, és possible que et trobes a vora mar amb un tren que circula queixós al teu costat i també és molt possible que et passe el mateix que a mi, és a dir, que et quedes mirant-lo una bona estona sense entendre molt bé què hi veus d’estrany fins que ets conscient que el que passa és no hi ha catenària en la via… perquè funciona amb motor dièsel. Estem parlant del nucli de Rodalia d’Alacant-Múrcia, que dóna servei a una població potencial de més de dos milions de persones. La cinquena de tot l’Estat i l’única que no està electrificada.

És una pinzellada sense vocació antològica de res, però que crec que pot servir com a metonímia molt bàsica de tot el que es pot desenvolupar i de com la “província d’Alacant” (parlem en els seus termes, en els de les unitats bàsiques de configuració territorial de l’Estat espanyol) és la més maltractada i discriminada de totes, al mateix temps que n’és la menys conscient. En tot cas, si pregunteu per qui té la culpa de tot això, la resposta serà instantània i a una sola veu: València. I seria molt hipòcrita que vos sorprenguera, tenint en compte que a València es donaria el mateix cas, però amb un altre protagonista: els catalans.

Les últimes setmanes hi ha hagut un cert seguiment en la premsa de la denúncia que ha fet Ximo Puig de Madrid com a “aspiradora centralista de recursos”. Una proclama tímida i quasi que amagava el cap sota l’ala (al mateix temps que, és clar, havia de clavar-hi als catalans pel mig, que hi ha mals i hi ha autèntics mals, per als espanyols; tanmateix, d’això, en parlarem en un altre moment), però que esdevenia inaudita pel fet d’haver estat enunciada pel President d’una de les autonomies més “muelles”, tradicionalment. Ja sabeu que, en certs cercles no gens menyspreables de Madrid -majoritaris, de fet-, Ximo Puig és vist, si fa no fa, com un epígon de Quim Torra. Ja podeu posar a treballar la vostra imaginació.

El cas és que això va valdre perquè molta gent es fera la mateixa pregunta, però amb un altre protagonista. És a dir, surava en l’ambient (i El Temps en va fer reportatge) que València també actuava -a nivell del país- com ho feia Madrid a l’Estat: com a aspiradora de recursos. Així, realitats fàctiques i percepcions plenament compartides i generalitzades es donaven de la mà. Tot i que perfectament errònies. M’explique.

Dir que València és una ciutat profundament centralista és manifestar amb tot luxe de detalls la profunda ignorància de qui fa aquest enunciat. València no es creu ni se sent -i molt menys, per tant, actua- com a centre de res més que no siga la província espanyola a què dóna nom. València, per tant, des de la destrucció del seu regne i l’esquarteració fins i de tot de la seua regió per part de Javier de Burgos, no té més referència, acció o vocació que no siga la de subordinació a Madrid. Si açò no es veu de manera més clara, és només com a conseqüència d’una qüestió de noms, que diria el suecà. No és que -més enllà de construccions alternatives i contra hegemòniques- no existisca València com a cap i casal d’un país, és que ni tan sols existeix una autonomia regional més enllà d’un fet purament administratiu. Per a exercir el centralisme, primer s’ha de ser -i tindre vocació de ser- centre. I València ni ho és ni en té.

Aquesta és la realitat. València podria ser centralista si l’autonomia tinguera una mínima incidència política, però no és el cas. Exactament, en què es manifestaria aquest centralisme autonòmic de València? Perquè el centralisme d’un poder real com és el d’un Estat sí que té incidència en el dia a dia de tothom. No discutisc que el disseny autonòmic, tal com està fet a Espanya, no reproduïsca i copie a escala menor el disseny centralista estatal, però, en tot cas, es tracta d’una potencialitat, no d’una acció i d’una realitat. València no actua ni com a capital regional i el poder autonòmic és de fireta. Si Francisco Camps i Rita Barberá varen voler posar València en el mapa, a Zaplana prèviament se l’acusava de només beneficiar Alacant. És a dir, polítics provincians i provincialistes, de vocació i acció, en una discussió de qui serveix millor i ofrena més el poder i centre real: Madrid, és a dir (Ayuso dixit), Espanya.

En aquest sentit crec que ja ha arribat el moment d’explicar la provocació del títol. Si València fóra centralista, almenys voldria dir que hem construït la regió, que la nostra capital torna a ser cap i casal d’alguna cosa, encara que siga un triomf ben pírric. Llavors, és clar, personalment, denunciaria el centralisme (encara que només fóra perquè m’afectaria, com a “mig poblador” del sud que sóc), però, paradoxalment, seria fins i tot un pas endavant. Ara com ara, alertar d’un centralisme inexistent de València (en un nivell pragmàtic, real, no en tantes i tantes manifestacions diverses i simbòliques, que ausades que n’hi ha, però que són tota una altra cosa), no és més que un error d’anàlisi de manifestacions de fenòmens que no hi tenen res a veure o, malauradament, una distracció provincial i provincialista que ens fa molt de mal, com a poble i com a moviment polític d’alliberament nacional.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top