La revista degana en valencià

La (banda) Tardor arriba a Patraix

A vegades passa, a algú li passa; jo ho he llegit. A mi de fet m’acaba de passar ara, amb Tardor; amb l’àlbum Patraix, del grup Tardor per a ser exacte. Passa que sents que el disc sencer et parla a tu, i t’ho diu en el to precís, amb les paraules justes; com ho faria un bon col·lega, o la teua parella. I passa perquè no acabes d’eixir de l’ou just ahir, que ja portes a l’esquena algun desamor que altre, i entens a la perfecció El final. També passa perquè vas complint anys i sents que arriba l’hora i la necessitat creix, com a Vull que comprem una casa, o ja tens el coneixement suficient per a saber on encaixes i on no, com a La Corda. Però sobretot passa perquè amb la trentena al carnet l’amor s’escriu amb majúscules, i aleshores “creuant els teus carrers comprens que l’univers comença i acaba dins dels seus ulls verds”. Potser siga el moment de gaudir de La llum incondicional.

Definitivament Patraix, l’últim disc del grup Tardor, li parla a una generació que si no en compta ja tres dècades poc li falta.

Després del seu anterior disc –Una ciutat invisible– Tardor ha canviat, i la seua música també. Més tranquils i calmats, en són un més al grup: el teclista Yeray Calvo se suma al conjunt d’Àlex Martínez (veu i guitarra), Cesc Domènech (bateria), David Garcia (guitarra) i Tono Hurtado (baix). També hi ha el treball de Ricky Faulkner, un famós productor musical a l’escena l’indie pop i que ha treballat en aquest disc, ajundant el grup a trobar «la veu que li calia per expressar el missatge».

L’estiu ha durat massa, la tardor per fi ha arribat. I qui sap si enguany acabarem veient Nevar a València.

 

Imatge: Dpchaigneau

Inscriu-te al nostre butlletí

Top