Tens 0 productes a la teua cistella
Vinyeta de Paco Bancal, a càrrec de la il·lustradora Aida Boix.
Hi ha una ironia que fa mal: vivim envoltats de tarongers, però les taronges venen de lluny. La vinyeta de Paco Bancal ho retrata amb una senzillesa punyent: un camió carregat de “taronges d’allà lluny” descarrega davant d’un supermercat mentre, al costat, el camp —el de sempre— queda en silenci. Maulet observa, i nosaltres també.
Ens han venut la comoditat com a únic criteri. Tot a l’abast, tot barat, tot immediat. Però darrere d’esta aparent eficiència hi ha una cadena de decisions que buiden el territori: camps abandonats, preus ofegats per als llauradors, i una dependència creixent de mercats globals que ignoren el que tenim a tocar de casa. La paradoxa és tan quotidiana que quasi ha deixat de sorprendre’ns.
El crit de la vinyeta —“de fora vindran i de casa ens trauran”— no és només una frase feta. És una constatació. Quan prioritzem el preu per damunt de tot, quan acceptem que el producte viatge milers de quilòmetres mentre el de proximitat es perd, estem triant quin model de món volem sostenir. I potser no ens agrada tant com sembla.
Consumir de proximitat no és només una qüestió romàntica o identitària. És una decisió política, econòmica i cultural. És apostar per la gent que treballa la terra, per un paisatge viu, per una economia que no expulsa sinó que arrela. És, en definitiva, decidir que allò que tenim prop també té valor.
Maulet ho mira amb els ulls ben oberts. Potser toca fer el mateix.
