Tens 0 productes a la teua cistella
Pepa Úbeda. Escriptora
Possiblement aquest article resulte a hores d’ara obsolet, però necessitava buidar el pap. Potser no ho haja fet abans per una mena de pudor a influir-hi. En el fons, pura vanitat personal.
El passat 23 de juny vaig acudir a la Facultat de Filologia de la Universitat de València perquè Europa Laica havia llençat una convocatòria als partits polítics. Volia conèixer la seua postura en qüestions relacionades amb l’església catòlica. D’entrada, ni PP ni Ciudadanos ni PSOE hi van acudir. No em va estranyar massa: cal insistir en el fet que són partits força ben retratats ja? Però el meu interès real estava a conèixer els arguments que tenia previstos la coalició Unidos Podemos – A la Valenciana. Algunes respostes van encetar les meues cavil·lacions, ja que em confirmaven alguns pressentiments.
Un dels grups ha passat de recollir les aspiracions del 15M a “encloure’s” en una estructura partidista de perfil autoritari. En cap moment de la campanya –inclosa l’anterior– no els he sentit a dir d’eixir-se’n de l’estructura militar europea. Ni de l’OTAN, que tan responsable és dels desastres bèl·lics mundials. Tampoc no he llegit cap canvi real de les polítiques neoliberals quant a la creació d’estructures comunitàries que despenalitzaren la classe treballadora i els assalariats. Ni han parlat de retirar les subvencions i tota mena de subterfugis a l’ensenyament concertat i privat. Ni encara menys del “desballestament” de la sanitat privada i la inversió plena en la pública. Ni, finalment, de la desregulació de l’atur o de la nacionalització de bancs i empreses rescatades amb diners públics, és a dir, amb els meus diners. Aquests principis se suposen bàsics en un programa “socialdemòcrata”, que és el que diuen que són ara. Podrien aplicar-los davant les estructures i xarxes neoliberals d’ací i d’allà? O aprofitarien per escudar-se darrere d’un “no ens han deixat fer-ho”? Passem ara a la contingència que els fets estigueren tergiversats. Haurien tret la cara quan hagués aparegut la frustració en els seus votants en veure les expectatives no acomplertes? Què haguessin dit, llavors, si hagués pujat ací una dreta encara més extremista que la que tenim? Sincerament, fa la impressió que alguns líders d’aquest corrent estan més preocupats per assolir el poder que no pas per dur endavant el programa que diuen defensar. Intuesc que tot l’anterior els ha passat factura.
L’engolida d’Esquerra Unida en un popurri que varia el seu discurs cada dos per tres va crear expectatives de canvi que els seus fidels votants no deuen haver-se cregut massa. De fet, no ha augmentat substancialment el vot. Dissortadament, però, això pot implicar la desfeta d’una organització veritablement d’esquerres.
De la coalició exclusivament valenciana no tinc massa a dir. En tot cas, em resulta difícil d’empassar un gresol de nacionalistes d’esquerres i dretes alhora. Em recorda una mica el “còctel català”, que ha combinat un partit profundament neoliberal i un altre que diu que és d’esquerres i republicà.
Ho he tingut francament difícil a l’hora de votar. Amb tot, l’actitud dels meus conciutadans m’ha resultat prou més descoratjadora que la dels meus polítics. Per votar a qui ho ha fet majoritàriament, encara que tampoc no m’ha sorprès massa. Quaranta anys de dictadura i una transició que no ho va ser de debò ho expliquen. Tanmateix, m’ha deixat la pell del tot esborronada, encara més si cap.
Imatge: Pepa Úbeda
