Taxi Driver

 “La solitud m’ha seguit tota la vida. A tot arreu. En bars, en cotxes, en voreres, en botigues. No hi ha escapament.”

Travis Bickle (Robert De Niro)

Taxi Driver es va rodar en Nova York durant els mesos de juliol i agost de 1975, encara que la seua postproducció es duria a terme en Los Ángeles. Entre els principals mèrits del film es troben, d’una banda, la fotografia de Michael Chapman, i de l’altra, la banda sonora escrita pel veterà Bernard Herrmann, que firmaria ací la seua última partitura. Durant el muntatge de la pel·lícula, Scorsese va mantindre llargues converses amb el comité de qualificació moral de la Motion Picture Association of America (MPAA), amb l’objectiu d’evitar que la violència de la pel·lícula provocara una qualificació X, que restringia l’exhibició dels films a sales exclusives per a públic adult. Finalment, el director va acceptar el suggeriment de la MPAA, que consistia a mostrar la matança del final amb una lleugera tonalitat sèpia, per tal d’amortir l’impacte del moment. Posteriorment, es confirmaria que d’aquesta manera la seqüència resultava més crua.

Scorsese va aprendre, per a fer aquesta pel·lícula, de Cassavetes que l’emoció havia d’anar per davant; així mateix, que la càmera havia d’estar centrada en els personatges; i que calia fer cinema sense por i amb la premissa de divertir-se i disfrutar, mentre es buscava alguna veritat, inclús una revelació.

Taxi Driver va guanyar la Palma d’Or en el Festival de Cannes del 76 i fou nominada a quatre Oscars, però no va guanyar cap en favor de la més optimista Rocky (1976), de John G. Avildsen. En aquest sentit, és un film de dos autors: Scorsese i Schrader. El grau de complicitat existent entre els dos cineastes, els quals comparteixen amb Abel Ferrara una visió dels seus personatges com éssers marcats per profundes contradiccions morals i ètiques, provoca problemes de consciència, dels quals acaben lliurant-se mitjançant una expiació, sovint dolorosa i amb connotacions religioses.

Taxi Driver parla de solitud i de la violència que genera aquesta mateixa. De fet, la pel·lícula és un preludi de què seria la resta de l’obra de Scorsese: un estudi de la violència als Estats Units, una radiografia dels individus que sofreixen o exerceixen aquesta violència en les grans ciutats. Per tant, els seus herois són persones existencials i urbanes. Herois tràgics.

Aquesta pel·lícula oculta una veritat molt més profunda: la d’una visió de la Nord-amèrica de l’època, obsessionada amb la derrota de Vietnam, les armes, l’augment de la criminalitat i el final del american dream. Tot això, narrat amb un personatge incòmode que, simbòlicament, no pot dormir (segurament per estrés posttraumàtic de la guerra), incapaç de superar un fracàs amorós amb una dona massa sofisticada per a ell (el personatge de Cybill Shepherd representa l’alliberació sexual de la dona en els setanta), i que decideix convertir-se en defensor d’una xiqueta prostituta a la qual també té idealitzada (Iris és l’altra conseqüència indirecta de l’alliberament sexual d’aquesta època), assassinant a sang freda aquells que, al seu entendre, l’esclavitzen. Tot això es converteix en un acte de purificació.

En conclusió, si hi ha pel·lícules que connecten amb l’esperit del seu temps, sense dubte Taxi Driver és una d’elles.