Té remei el descrèdit de l’IVAM?

L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) ja no és el que era. Fa temps que es diu això. I és tan cert com que els temps han canviat. Els primers anys de singladura del museu inaugurat fa 25 anys van ser extraordinaris: molt prompte va assolir un prestigi internacional. A les prestatgeries de les llibreries especialitzades de Nova York es trobaven catàlegs de l’IVAM. El rigor, la coherència del programa expositiu, el talent dels seus professionals i les compres encertades –cercant allò on el mercat encara no havia posat els seus ulls (com en determinada fotografia)– van catapultar el museu a un lloc capdavanter. També és cert que l’IVAM es va aprofitar de ser el primer museu d’art contemporani producte de la descentralització de l’Estat espanyol. Després, la competència es multiplicava.

La seua trajectòria va continuar a través del temps amb més o menys fortuna fins arribar al decenni protagonitzat per l’etapa dirigida per Consuelo Ciscar. Sense dubte, ha sigut la més polèmica, controvertida i trencadora amb els principis fundacionals del museu. El descrèdit de l’IVAM entre la crítica especialitzada és difícil de revertir. Malgrat tots els indicis i fets, la Conselleria de Cultura va consagrar Ciscar (reduint-li el pressupost fins a la meitat, els molt escassos 5,5 milions) com la directora més longeva del museu. I només la va canviar el passat mes d’abril per evitar que esguitara a la Generalitat la llavors probable condemna del seu marit, l’exconseller Rafael Blasco (al qual finalment li caigueren huit anys pel frau de les ajudes a la cooperació).

Pesaren més les raons polítiques que les artístiques i culturals. La decisió va ser presa, inesperadament, un dia abans que el president del govern fera un míting a València. Tàctiques de Presidència de la Generalitat. Per salvar la cara, es va anunciar d’immediat un concurs internacional, amb un jurat de professionals reconeguts, per triar el nou director. A les acaballes, l’escollit al setembre va ser el valencià José Miguel García Cortés, un conegut professor i comissari que havia fet una bona tasca a l’Espai d’Art de Castelló. Algunes veus criticaren la col·laboració de Cortés amb Ciscar en diversos projectes. Els treballadors van rebre amb aplaudiments la seua primera intervenció, quan explicà el propòsit de passar pàgina i revertir el descrèdit de l’IVAM.

El dia anterior havia canviat l’equip de Ciscar (llevat de Raquel Gutiérrez) i havia nomenat el seu personal de confiança: Joan Llinares, en l’administració; el crític Álvaro de los Ángeles, en xarxes socials; Ana Moure, en comunicació, i Gutiérrez, en l’àrea artística. Però els problemes començaren prompte. Dos dels seus col·laboradors no poden exercir les seus funcions (i hauran de guanyar la plaça temporal) per no ser funcionaris o personal laboral, en virtut d’una normativa autonòmica aplicable a empreses públiques i instituts autònoms, segons la Conselleria de Cultura. Una incòmoda situació que no passava abans en l’IVAM i no passa en els museus de referència, on el director pot comptar amb un reduït equip de confiança. Una absurda situació que impediria, per exemple, ocupar un càrrec en el museu valencià a un rellevant professional estranger, i que qüestiona el veritable interés per rescatar l’IVAM del seu descrèdit.

Ferran Bono. Periodista

Article publicat al nº 398, corresponent a novembre de 2014