De l’acceptació al record. ‘Teler de zèfir’, de Josep Micó

Al llarg dels anys i la constància del seu manteniment, el certamen Francesc Badenes Dalmau de Poesia ha adquirit un merescut prestigi i popularitat que fa que siguen moltes les persones que aspiren a ell. És comprensible, doncs, que siga un autor com Josep Micó, amb una ferma trajectòria literària, qui n’haja estat el guanyador, d’aquesta 49a convocatòria, amb el poemari Teler de zèfir, que ha vist paper i fruit amb la publicació que ens ofereix l’editorial Reclam.

Josep Micó i Conejero és Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació, ha dedicat sa vida al món de l’ensenyament per diversos instituts del País Valencià, i a més ens ha entregat, fins al moment, cinc poemaris, participació en nombroses antologies, un blog, i un llarg seguit d’iniciatives relacionades amb el món de la cultura i la visualització d’assumptes d’interés social de caire divers.

Amb Teler de zèfir tenim davant un llibre on el vers és nexe, humanitat a través de la lletra. De fet, el primer que sobta en encetar la lectura és una cita del mateix autor on adverteix: «Aquest és l’únic poemari que m’hagués agradat no haver hagut d’escriure mai per les raons que l’he escrit».

Això és perquè, efectivament, ens avança en aquestes línies la duresa del text que descobrirem a continuació. Cal tindre molt de valor per a enfrontar un poemari com aquest, plantar-li cara al dolor i reviure’l, reviure’l pel camí de la paraula fins a transformar en poesia l’absència. Pot ser una forma d’acceptar la realitat del buit, un aprendre a sobreviure fent lloc a la distància, no negant la dolçor i l’amargura dels records, sinó fent el treball del reconeixement i de l’entrega, d’assumir a la fi que l’amor dol, però roman cosit a la felicitat i a la vida.

La primera de les dues parts que ens planteja l’autor, “Camí de vents”, ens porta directament a un text intimista que suma passió, força, el foc del record que es gela i se cisella en vers. Un record d’amor físic i passional que expressa amb un llenguatge directe, esquitxat d’imatges que visten, que adornen, o més bé complementen, la cruesa del sentiment.

Josep defineix amb la paraula zèfir el valor, el tresor de l’absència que va esculpint poema rere poema la ferida de la pèrdua. Un llibre ple de força en l’expressió del patiment i la bellesa, pàgines de la vida, versos que són espill, reflex d’un temps, corpori en l’ahir, i present en el hui. Uns fulls plens de tendresa, reflexius des de la distància i l’acceptació del sucre i el verí de la memòria.

El recull és divers en la forma i el vers lliure canvia sovint a la prosa poètica, que és igualment intensa, i a la qual s’acobla l’autor per donar cos i encabir el riu de sensacions que el travessen i que allibera per reviure els instants. La segona part, “Itinerari”, és una mena de llibre de viatges. Poemes on se’ns conta una història, la dels amants en ple esclat de l’amor on els paisatges exteriors es fonen amb l’instant i l’harmonia de la felicitat, i el paisatge interior del poeta, que sent en el crit de la vida, la confluència dels moments que cabdellen la plenitud.

No deixa de ser curiós el plantejament en el muntatge del llibre —que, evidentment, respon a les raons íntimes de Josep—, el fet que ens expose en la primera part la fortor de la pena, i en la segona, la dolçor del record i la vivència.

Cal aquesta íntima literatura de la humanitat, la literatura on trobar-nos, aquella que ens recorda els valors que ens fan capaços d’engrandir la nostra manera d’entendre la vida, de veure el món, de sentir el batec que ens fa pròxims.

Els recomane que no deixen de llegir-lo, que no el deixen passar. Els impressionarà.