Teletreball: l’assignatura pendent de l’administració valenciana

15/12/2020

Si fa no fa ara poc més de quatre anys, la totalitat d’organitzacions sindicals de la Taula Sectorial de Funció Pública saludàvem exultants el Decret 82/2016, del Consell, un pont normatiu cap a la modernitat que obria les portes a l’administració pública valenciana del segle XXI; tanmateix, des d’aleshores, la conselleria responsable de l’aplicació va mantindre la norma en un coma induït que ha impossibilitat la implementació de cap ni un programa de teletreball fins a la primera onada de l’actual crisi sanitària.

Ara, a cavall de la tempesta de la segona onada, la Conselleria d’Administració Pública sembla no haver aprés res de la dramàtica experiència anterior i, a més d’insistir a reproduir un laberíntic recorregut burocràtic, ha confós el teletreball amb treball forçat en arrest domiciliari, per la qual cosa postula la regulació d’un estat d’excepció laboral amb competència plena per a suprimir els requisits i garanties que protegeixen tant els drets laborals com la salut de les treballadores i treballadors públics.

Potser per això, encaixats en la dialèctica entre la tossuderia d’una administració encapsulada conceptualment en el segle XIX i la complicada experiència d’una aplicació d’emergència durant el primer episodi d’estat d’alarma, n’hi ha qui no veu més enllà dels reptes enormes i els múltiples interrogants –sense resposta evident– que planteja aquest territori laboral per conquerir.

I tot just per això, potser el primer que cal determinar clar i ras és que teletreballar no és treballar igual però a casa. Aquesta senzilla premissa inicial comporta dues rotundes afirmacions, per a nosaltres imprescindibles, respecte de l’experiència recent: el treball forçat a casa no és teletreball, i l’estada obligada a casa no és conciliació.

Cal dir que aquestes dues afirmacions resulten no sols pertinents, sinó del tot imprescindibles per a evitar tant la consolidació de jornades interminables, sense cap límit ni consideració, com augmentar els desequilibris d’una conciliació ja suficientment feminitzada que ens mantenia a la cua d’Europa abans de la pandèmia i en la qual hem avançat ben poc durant els últims anys.

Som plenament conscients de les grans dificultats que planteja implementar aquest nou instrument d’organització del temps i els recursos, tant personals com materials i organitzatius. Caldrà, però, desenvolupar mecanismes i respostes ajustades perquè, en la nostra opinió, el ben cert és que, ens agrade o no, el teletreball ha vingut per a quedar-se.

Per això, caldrà establir nous mecanismes de prevenció i de protecció de la salut del personal, tant pel que fa a l’exposició continuada a pantalles retroil·luminades, sedentarisme i riscs musculoesquelètics, com pel que fa als riscs psicosocials vinculats a possibles addiccions tecnològiques o a l’aïllament del treball domiciliari, per posar tan sols uns pocs exemples.

Així mateix, caldrà també posar fre a les jornades fora de qualsevol límit, establint protocols de desconnexió, considerada no sols com un dret del personal sinó, a més, una obligació que han de garantir les empreses.

D’altra banda, cal vehicular estratègies per a cohesionar els equips de treball, amb períodes de treball presencial per a vertebrar objectius col·lectius, a més d’evitar la deriva cap a la uberització de l’ocupació pública, amb la consegüent precarització de drets o condicions de treball o, fins i tot, la temptació de l’externalització i la deslocalització. Però, els beneficis potencials del teletreball resulten infinitament superiors a les dificultats assenyalades, les quals no són en absolut irresolubles.

Així, com a contrapunt d’aquestes, no podem obviar l’enorme valor del teletreball per a combatre els contagis en la situació actual, un efecte terapèutic a consolidar si tenim en compte l’opinió dels experts que consideren molt probable l’aparició d’episodis similars com a conseqüència de la degradació mediambiental.

A més, cal destacar que el teletreball, com a instrument d’optimització sistèmica, possibilita una nova estructuració organitzativa que contribueix a una utilització més eficient del temps i els recursos, a més de reduir la petjada ambiental, millorar els processos de treball i minvar l’absentisme, en reduir notablement els desplaçaments així com la sinistralitat in itinere vinculada a aquests i, fins i tot, afavorir un reequilibri demogràfic en el procés de despoblació rural.

Tampoc no és sobrer assenyalar que l’experiència ha acreditat fefaentment l’efecte extraordinari de la flexibilització de temps i espais de treball per millorar l’eficiència en la prestació dels serveis públics essencials, així com la competitivitat i el rendiment econòmic de les empreses.

Cal també remarcar que l’aplicació forçada durant el primer estat d’alarma va ser una implementació d’emergència en la qual, si més no en l’administració valenciana, no s’havia desenvolupat cap estructura prèvia i han estat les treballadores i els treballadors públics els qui s’han llançat a una actualització accelerada de competències telemàtiques i, a més a més, en molts casos han carregat sobre les seues butxaques la dotació necessària d’equipaments, maquinari i connectivitat, part dels costos del treball que no els corresponia. I malgrat tot això, l’avaluació, pel que fa a garantir la prestació dels serveis públics, no pot ser més positiva. Tant és així que, de fet, ara mateix el principal repte per a la implantació d’un sistema de teletreball que vaja més enllà de la reproducció virtual del presencialisme no és tecnològic, sinó cultural.

Per acabar, caldria fer una reflexió sobre l’oportunitat extraordinària que la situació actual ens ofereix per a abordar un debat intens sobre els usos del temps. Parlar de noves formes d’organització del treball ens ofereix la possibilitat de compactar i flexibilitzar jornades, tant diàries com setmanals, i avançar cap a la setmana de quatre jornades laborals, que possibilitarà una racionalització en els usos del temps per a desplaçar el treball de la centralitat que ocupa en les nostres vides.

Es tracta de promoure un repartiment equitatiu del treball, en el sentit de la clàssica reivindicació sindical de treballar menys per a treballar tots i totes i, alhora, arrancar un poc de temps al treball per a regalar-lo a la vida.