Temps apocalíptics

22/07/2020

Una nit d’aquestes passades, durant el temps de confinament més estricte, si no recorde malament, la terra, prop d’Algemesí –on jo visc–, al terme d’Alginet –que és un terme veí–, va tremolar. La sacsejada va ser seca i contundent, però jo no la vaig sentir. Era al bell mig de la nit i jo devia estar somniant i estava profundament adormit. Però, segurament en acabar aquell sotrac, inconscientment, em vaig despertar. La sensació que tenia era d’alarma. Ràpidament vàrem saber que hi havia hagut un moviment de terra, i de conseqüències mínimes, imperceptibles totalment, més enllà de la gent que s’havia despertat més o menys preocupada.

El 1748, l’antic regne de València –sobretot el sud– va ser assotat per una onada de terratrèmols, els majors dels quals foren els dies 23 de març i 2 d’abril. Recorde haver llegit –ja fa molts anys i per casualitat– una relació manuscrita que narrava els danys que provocà aquella catàstrofe al lloc d’Estubeny. I em va impressionar, sobretot, la sensació de pànic que degué tindre aquella gent. El terratrèmol, com és ben sabut, va ser dels destacats: va enfonsar, per exemple, el castell de Montesa; i moltes altres poblacions valencianes seʼn ressentiren en els seus edificis. Don Esteve Fèlix Carrasco, a la vista dels informes enviats a la capital des dels pobles, va confeccionar un escrit –no massa llarg–, en què compilava les situacions catastròfiques: Relación puntual circunstanciada de las ruinas y extragos causados por los terremotos, publicat aquell mateix any. L’escrit, en la mesura que recontava novetats, degué córrer pertot arreu. Ara bé: res comparable a l’impacte que causà el terratrèmol de Lisboa, el 1755, conegut amb aquell nom perquè va assolar bona part de la capital del regne de Portugal, encara que els seus efectes devastadors també se sentiren a tota Andalusia i, en especial, a la part occidental.

En un segle en què la raó tractava d’obrir-se pas, allò no podia fer més que indicar ben a les clares que l’home es trobava indefens davant la natura. La gent d’aquell temps no sʼhi podia defensar de cap manera: ni dels terratrèmols, ni de moltes altres coses. Però, per si això no era suficient, no sabien com funcionava aquell fenomen. I en l’imaginari col·lectiu devien ballar moltes idees, i, moltíssimes, errònies. Ara, en el nostre temps, almenys en sabem un poc més. Però, continuem sentint-nos desprotegits davant les forces tel·lúriques, i a pesar dels nostres oblits, que molt sovint ens fan creure que ho tenim tot controlat. I no és cert. No som capaços de controlar ni tan sols els virus que ens ataquen i acaben amb nosaltres. Tot plegat –terratrèmols i pandèmies–, fan que s’entenga millor per què les societats pretèrites esperaven una apocalipsi. I per què, la nostra, que segurament ja no l’espera, se la pot trobar qualsevol dia.