La revista degana en valencià

Temps de verema

Els temps actuals són de poca reflexió. Interessa més la paraula agra o dita amb força. S’accepta com cosa més normal un crit o una opinió immediata i poc reflexionada. Els dies  actuals necessiten uns forta dosi de xerrameca. Arreu trona la televisió, la ràdio , el Whatsapp , el Twitter o fins i tot la premsa. Abans lloc d’assossegada reflexió i avui trona des de la que es tiren opinions polítiques que són consignes de partit. O  de grup de poder ben poderós.

Vet ací el que gran part de  la ciutadania observa i amb el que alimenta els seus pensaments  que vagin enllà de les preocupacions més immediates i peremptòries. I clar… va com va. Que deia l’Ovidi.

El que resulta cert però és aquella afirmació, feta generalment per sabuts i que han marcat l’esdevenir social d’una ciutat, un país , una societat o un estat, de que les idees que es creen avui són les que serviran demà. Així doncs si avui hi ha poc de discurs constructiu en circulació  quina serà la idea dominant demà?

En tot cas al costat d’aquests circulació d’idees o de la seua absència, i com que la història ens demostra que hi ha un temps per a cada cosa, tal vegada és convenient també ara obtindre el benefici del silenci. De la distància immediata dels esdeveniments diaris. La cosa ja ve d’antic això. Recordem  si no aquest poema: Beatus ille… sí, feliç aquell que allunyat …

De manera que jo, ací, parlaré des de la distància. Des de la que em dona el transcórrer dels dies en un mas. Que ni massa lluny ni massa prop de les presses diàries i els desigs de glòria, em permet tanmateix donar una ullada sobre les planes. Observant el meu voltant però..

I és així que ara estem en temps de verema. Ocupació antiga, però no forçosament noble com ho volen els poetes o els urbanites.

No solament ha començat la verema sinó que la gent està ja arreplegant l’ametla i fins i tot les olives apunten. I han caigut al sac ja tota mena de fruita. Figues blanques i negres, raïm de la parra, gínjols poc apreciats ara, pomes i magranes. Les nous que verdegen.  Al camp tot s’aprofita i res no es deixa perdre. Només de tant en tant algun plàstic posa lletjor al paisatge.

Més o menys ha passat ja la gran calorassa, i encara que vinga algun dia fort, el minvar  del dia, tant per la nit com pel matí fa que fresquege ja. I un poc de vent acompanyat d’un descens de la temperatura ens recorda que anem de pressa cap a la tardor.

Els  nou tractors, moderns artilugis complexos, van pels camps com si foren vehicles de fórmula 1.  Fins i tot la gent gran, la que ja està jubilada, es llança als bancals per ajudar en el treball de les collites. I són gent a qui no els cal anar a un gimnàs perquè, de sempre, han estat actius físicament.

A les cooperatives agrícoles treballen a bon ritme. El soroll i l’olor de la corfa d’ametla impregnen els pobles.  Diríeu un món idíl·lic Tot està bé. Tot?

Els poders, nombrosos, planen per sobre aquests rodals. No en saben res d’aquesta vida, als despatxos. O ben poc. De manera que el masover, llaurador, pagès… continua fent créixer les collites i arronsant el muscle. Contra tot tipus d’intempèrie. I ara toca collir l’ametla i  veremar.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top