Tens 0 productes a la teua cistella
«No entenc l’onada de suspensions de programacions. Nosaltres el que volem és treballar, perquè és l’única manera de recuperar-nos». Xavi Castillo
Qui així parla és l’empresari de la companyia de teatre Pot de Plom, amb seu a Picanya i que ho ha perdut absolutament tot: escenografies, objectes, vestuari, perruques i fins i tot col·leccions de còmics i cartells que Castillo ha anant fent al llarg de més de 30 anys… Gràcies a un munt de voluntaris i amics, han aconseguit netejar la nau i veure quins objectes poden reciclar. Però la idea és clara: cal treballar com a única recuperació possible i immediata, cal continuar fent humor, cal continuar criticant els polítics, potser ara més que mai.
Però Pot de Plom no ha sigut la única empresa d’arts escèniques afectada. Desafortunadament, moltes empreses del sector tenen la seu als pobles afectats. Permeteu que, a risc d’oblidar-ne alguna, i per veure la magnitud de la tragèdia, anomene empreses, tant productores com de material tècnic com d’emmagatzemament de material etc., que s’han vist arrasades per complet: Pot de Plom, Albena, Sedajazz, Amores, Audionet, Paco Giner, Rubén Tortosa, Fernando Ortuño, Cristina Duran, Tot en Art, David Sánchez, May Artist Lab, Cristina Chumillas, Disparatario, Josep Maravilla, Lespurna Grup, Dani Miquel, L’Horta Teatre, Luis Crespo, Micalet (companyia), Polidiscophasion, Purna Teatre, Yapadú, Contrahecho, La Fam, Olympia, Rafa Alarcón.
Caldria afegir-hi les infraestructures culturals, tant d’arts escèniques com museus, biblioteques, centres cívics, etc. dels pobles més afectats, igualment arrasades pel fang i que han quedat en situació de destrucció total o que actualment, en els millors dels casos, estan fent una admirable labor de centres de recollida d’aliments i material, de refugi i allotjament de voluntaris i professionals vinguts de tot l’Estat.
El personal de les Arts Escèniques som conscients –sempre n’hem sigut– que les infraestructures culturals no són prioritàries a l’hora de la reconstrucció i posada en funcionament; vivendes, centres sanitaris o centres escolars aniran sempre per davant. Però som també conscients que cal desterrar aquesta idea de la «no-necessitat de cultura» per a sobreviure i recuperar certa normalitat (possiblement, aquesta idea ara mateix sone frívola on encara s’està netejant fang i intentant trobar vora 100 persones desaparegudes, però jo parle d’un futur molt immediat).
I el plantejament és el mateix d’altres vegades on catàstrofes naturals o provocades o emergències ens han sobrevingut: ¿cal suspendre actes culturals en solidaritat amb les persones afectades (possiblement centenars de milers en aquest cas) i pensar en la recuperació de la normalitat urbana i quotidiana dedicant-se a la restauració purament física d’infraestructures? ¿O bé cal considerar que la cultura, les Arts Escèniques, són un bé de primera necessitat per a la població i continuar (mentre les circumstàncies ho permeten, clar) amb la programació ja organitzada o fins i tot augmentar-la?
Cal afegir la vessant econòmica, ja que les empreses esmentades rebran les ajudes corresponents comunes a tot el teixit empresarial des de les diferents administracions, així com les persones autònomes, però no oblidem la quantitat de gent implicada en el fet cultural i escènic (actors i actrius, tècnics, coreògrafes, escenògrafs, transportistes, etc.), i sobretot no oblidem que el sector cultural representa un 3,3 % del PIB en l’Estat, en sentit estricte i directe, i que amb tots els sectors confluents el percentatge pot créixer considerablement.
És evident que, als pobles més afectats, els teatres i auditoris tardaran a poder ser útils, però cal no deixar-ne de banda la recuperació. En alguns d’ells, com el cas d’Aldaia, la directora del TAMA, Francis López, informava que la programació de novembre i part de desembre quedava segurament suspesa, però farien tot el possible per poder fer una programació familiar per al Nadal i recuperar somriures de les xiquetes i xiquets d’Aldaia.
Entre la resta de poblacions valencianes no afectades directament i membres o exmembres del Circuit Cultural Valencià, hi ha diferents postures, però sembla que la major part coincideix a haver suspés una o dues setmanes per l’impacte inicial i per solidaritat amb els pobles devastats, però continuar amb la programació regular i, en molts casos, destinar la recaptació de taquilla a donacions per a la zona afectada.
Compartim aquesta postura des d’aquestes pàgines i ens solidaritzem amb totes les empreses afectades (i evidentment amb totes les persones i famílies que han perdut éssers estimats, o que han perdut la vivenda i tota la seua història personal i familiar) i ens sumem a les opinions que la cultura ha de continuar sense parar, i que la millor recuperació del sector és el treball.
I acabem amb unes paraules de Pilar Almeria, de la Companyia de Teatre Micalet, que també han perdut totes les escenografies:
«Però, sempre que es puga, convertiré la meua ràbia en un dol actiu. Ara més que mai, faré teatre per reivindicar la nostra cultura, la nostra manera d’entendre el món. Fem teatre, música, humor sense límits… com a refugi per posar pau a l’ànima». Pilar Almeria
XXXIII Fira d’Arts Escèniques de la Comunitat Valenciana-Mostra de Teatre d’Alcoi
Just uns dies abans de la desgràcia, les Arts Escèniques valencianes estaven d’enhorabona: la Mostra de Teatre d’Alcoi, referent i termòmetre de l’actualitat escènica valenciana, havia acabat amb un saldo ben positiu: el nivell dels espectacles presentats era molt alt i, a més, s’havien obert portes a nous llenguatges i noves tendències que, juntament amb espectacles més convencionals però de gran qualitat, són clars indicadors de la bona salut del teatre, dansa i circ valencians.
Josep Policarpo, nou director de la Mostra, introduïa algunes novetats que han sigut grans encerts, com l’obertura a nous llenguatges, la realització de mediacions amb els col·lectius joves i adolescents, la creació d’un jurat que ha avaluat els treballs presentats, entre altres innovacions que demostren que la Mostra pot seguir creixent i adaptant-se al present i al futur de l’escena valenciana.
El jurat, format per Sara Recatalà, directora del Festival de Teatre de Carrer de Vila-real; Isabel Caballero, creadora i directora escènica, a més de directora artística de Cabanyal Íntim i l’Escorxador; Anna Sala, distribuïdora d’Arts Escèniques; Rosa Castillo, actriu i presidenta de Protea, i qui vos escriu, va decidir atorgar els següents premis:
Don Roberto, de Leamok: per la innovació, atreviment i honestedat per acostar-se al públic jove.
David, de l’Hongaresa Teatre: per la qualitat del text, la direcció i l’excel·lent interpretació dels dos actors, a banda de tractar de forma senzilla un tema d’impacte actual important.
Yo soy 451, de La Teta Calva: per la interpretació de l’actor, l’aprofitament dels recursos escènics i l’impacte emocional de l’obra.
Menció especial a Rara avis, de Producciones Bucles: per acostar la dansa al públic jove.
Però cal dir que pràcticament tota la programació caldria ser destacada i programada i vista als teatres valencians (i de fora, és clar), tant les estrenes com els espectacles ja circulants. Potser calga destacar també l’impuls que ha donat aquesta edició al teatre per a joves i adults, amb Don Roberto, Princeses, cavallers i dracs d’Escalante/Bramant Teatre, Aluzina de Nacho Diago, 2030 de La Canadiense, o Cuina! de Patrícia Pardo. Espectacles de dansa i/o carrer com Rara avis, La medida que nos ha de dividir, Zenez. Espectacles de circ com els de La Gata Japonesa o La Trócola. Espectacles de gran format com Divinas palabras de Atalaya o Los lunes al sol de GG Producciones. I les produccions de les companyies valencianes ja consolidades com La Dependent, Arden, la gran joia de Regala’m esta nit d’Albena Teatre i l’emocionant L’oroneta de Micalet Teatre. Totes elles mereixen que en parlem detingudament i en millor moment.
I així ho farem: tornarem a parlar de teatre, de dansa, de circ amb normalitat. Es programarà cultura i assistirem a la cultura, perquè l’art, la cultura, l’escena, la música són un dels millors mètodes de resiliència i així es demostrarà com tantes altres vegades. Molt d’ànim!
I recorda que la Cultura és segura, i cura!
Revista número 507. Novembre 2024.
