Les teories de la conspiració

Jo vinc d’un temps en què únicament es podien veure dos canals de televisió. L’angoixa que em produeix tenir, ara, tants canals al meu abast i no trobar ni un programa interessant és, per tant, infinita. Viatges per l’univers catòdic (algú té encara un televisor amb un tub de raigs catòdics?) i acabes mirant coses inversemblants. Entre elles destaquen els programes d’un canal d’història: l’altre dia passaren uns episodis d’una sèrie pretesament documental en què desgranaven la conspiració del govern federal i de l’exèrcit dels Estats Units per ocultar a la seua població la visita d’objectes volants no identificats al seu territori.

En les últimes dècades s’han desenvolupat teories de la conspiració que afecten l’àmbit de les ciències naturals. Així, els teòrics de la conspiració, alguns d’ells amb formació científica, han afirmat que el virus del VIH no és la causa de la sida, que el calfament global és una manipulació i que les vacunes no són segures. Enfront d’altres teories conspiratives, les conseqüències d’aquestes han estat greus: polítiques de salut pública inútils, resistència al desenvolupament d’energies alternatives i de mesures d’estalvi energètic, i caiguda de les taxes de vacunació.

Per entendre com les teories conspiratives aconsegueixen l’èxit entre el públic en general, s’ha proposat considerar-les com memes, és a dir, invencions culturals que passen d’una ment a una altra, i que sobreviuen o moren per selecció natural cultural. Aquest meme s’estén entre persones que estan descontentes amb allò establert, amb les institucions i amb les elits de la societat; i els dóna algú a qui culpar d’una situació percebuda com a negativa. Es qüestiona tot el que l’stablishment (govern, empreses, científics…) fa o diu, exigeixen respostes immediates, exhaustives i definitives a totes les preguntes, i les respostes que hom els dóna mai són convincents.

Les conspiracions de tipus científic i tecnològic tenen un aspecte comú: el mal ús de la ciència per part del govern, dels militars i de les grans corporacions. Encara perviu als Estats Units el mite de l’enverinament de la població per afegir xicotetes quantitats de fluor al subministrament públic d’aigua, una teoria que Stanley Kubrick va emprar en el seu clàssic Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (traduïda lliurement al castellà com ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú).

Entre les conspiracions més modernes es troba la de les esteles químiques (chemtrails), els rastres persistents que deixen al cel els avions que volen a gran altura. Segons els creients, aquestes esteles contenen agents químics i biològics que s’espargeixen de forma deliberada amb propòsits sinistres. Entre ells, modificar la radiació solar que arriba a la Terra, la modificació del temps atmosfèric, la manipulació psicològica i el control de la població. Altres parlen simplement d’un enverinament premeditat amb un còctel de compostos perillosos com sang i espores de fongs dessecades, bari, crom, níquel i alumini, entre altres, al qual atribueixen l’increment dels casos d’asma que s’han produït en els darrers 25 anys…

L’explicació racional de la formació de les esteles és molt senzilla, però, com és habitual, no convenç els creients. El que veiem al cel és el resultat de les emissions de vapor d’aigua dels motors dels avions. Quan el gas càlid i humit que ix dels motors entra en contacte amb l’aire gelat circumdant, es refreda, el vapor d’aigua es condensa i forma un núvol visible. El nivell de llum solar i altres característiques de la zona de l’atmosfera on es mou l’avió, com la temperatura i el nivell d’humitat de l’aire i la velocitat del vent, determinen si els rastres dels avions desapareixen ràpidament o si hi persisteixen durant una bona estona. Si l’ambient és sec, si no fa vent i si la temperatura no és molt baixa, l’estela desapareix ràpidament.

Els historiadors i els científics socials són generalment escèptics davant les teories de la conspiració. Per una banda, els fets històrics es poden entendre millor sense recórrer a especulacions no verificables i, per l’altra, perquè la majoria de les conspiracions fracassen. La veritat és que alguns d’aquests mites són clarament absurds, i d’altres tenen una aparença de ser versemblants. Un consell útil per ser escèptic: compteu les persones involucrades en la conspiració i les persones intimidades pels conspiradors: com més vasta i més potent siga la suposada conspiració, menys probable és que existisca. Penseu que en l’arribada de l’home a la Lluna varen participar milers de científics i tècnics americans, així com astrònoms de tot el món que varen seguir el viatge…

Fernando Sapiña. Professor de Química a la Universitat de València, investigador i divulgador

Article publicat al nº 409, corresponent a novembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar