Quan és temps de recuperar

El lloc de llegir és, sempre, el lloc de la llum. No només de la llum física, que també, sinó d’aquella llum metafòrica que s’anhela per escriure i que ens vesteix d’una aura de calma i assossec. Ara que m’envolten els Impromptus de Scriabin veig que, aquest, és un lloc, també, de múltiples confluències (l’amic Ramon entén de bona música), així com també ho és la dedicatòria que em va fer al meu exemplar de Terra d’aigua, allà a les primeries de maig i que ara rellegesc, així com els versos d’aquest llibre. “Els aiguamolls insegurs del poema”, m’hi escriu Ramon. Aquesta és, sovint ho pense, una de les cares de la poesia: és capaç de cap mena de seguretat, encara que siga fingida, temporal? Quina fermesa, quina solidesa ens garanteix el vers, quan és possible que siga, només, fruit de la nostàlgia?

Vint-i-quatre anys després de la seva primera publicació, Terra d’aigua (Premi Ausiàs March el 1992, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i Premi Serra d’Or), la jove -però amb empenta- editorial de Carcaixent, El Petit Editor, recupera aquesta joia exhauridíssima, aquesta vegada encapçalada per un magnífic pròleg del poeta Jaume Pont i acompanyada per il·lustracions de Juan Olivares. D’entre les múltiples coses que es podrien destacar, triaria uns versos que, al meu parer, són els que donen el sentit més fondo al sintagma terra d’aigua: “Com armilla gastada/ la pell,/ riba/ a l’encalç de l’aigua” i “L’aigua del somni/ té la deu emmetzinada”. Tot el llibre és una ampla mostra d’imatges fruit de l’estat contemplatiu d’un subjecte poètic que se sap enmig d’una sotsobra de fosca i pèrdua; tanmateix, és potser la primera cita aquella que ens condueix de manera més fidedigna al ple sentit del llibre de Guillem: la pell, la riba, la pell gastada, la pell marcida, la materialitat subjecta als canvis temporals, a l’oblit, al desgast. La terra d’aigua no deixa de ser això, la inestabilitat, els aiguamolls, allò que, en aparença, resta ferm a l’altre costat de la mirada però que, en trepitjar-la, el peu s’esfondra i cau no sabem on. El poema segueix després d’aquests primers versos citats: “Desig,/ com marea enretirant-se véns”. Aquí entrem en la representació gràfica d’aquesta terra d’aigua, inestable. El desig, capriciós, com un vent furibund, és alhora esperança i desassossec. D’una banda, el llibre traspua sempre un desig d’arribar a terra ferma, un desig, si menys no, d’intentar-ho, d’acarar-se a alguna fermesa. Per això el poeta s’atura, contempla i enfila les imatges, perquè en la immediatesa de la imatge que serà captada mitjançant la paraula, o transcrita, hi ha certa solidesa de l’ànim, tot i que siga momentània. D’altra banda, els versos “L’aigua del somni/ té la deu emmetzinada” serien, en contraposició a aquest desig de llum, la resignació del jo poètic a la incertesa, a la fosca cara de la realitat. L’aigua del somni: el somni, font contínua dels avatars de l’inconscient, és monstre i és descans de la ment; però, sobretot, és el pànic de la consciència, els desitjos i les temences que juguen a les balances allà per tots els racons quan tanquem els ulls. Aquest joc d’opòsits es manté al llarg de tot el llibre i deixa entreveure sempre aquella llum que s’amaga en l’ombra, la fosca que és sempre en les coses i que és el seu reflex o la seva empremta. El desig del poeta sempre és rescatar aquella llum que hi ha pertot, encara que siga amb nostàlgia –la nostàlgia de les imatges, l’exili de l’artista segons Maurice Blanchot-, abisme i risc, perquè el poeta Guillem deixa esquerdes en aquesta fredor de determinades imatges i llança lluites com aquesta que segueix el vers de l’aigua: “És, als llavis blancs/ de l’hivern, que es colga/ la vida, arbreda encesa/ que assota el vent fosc.”

Estirant una mica del fil d’aquesta melangia, d’aquest groc pàl·lid que sembla tenyir els poemes, veiem que s’acaba sovint en el silenci, en la tardança del temps, de tot temps, en la foscor de la memòria. El poema Mirall d’aigua n’és l’exemple. Tornem a tot el camp semàntic de l’aigua: pluja, dolls, canonades, borbolla, ona, i veiem la contraposició que apareix al títol entre una superfície sòlida i que, aparentment, ens aporta una objectivitat, com és un mirall, i la inestabilitat de l’aigua, que és canvi d’estat permanent i moviment. On és el centre de tot, de la mirada, de la terra ferma? Confiar massa en un mateix, potser, és perillós, perquè no som més que canvi; tanmateix, el poeta sempre busca el racó, l’espai, l’amplària de la llum (“crepuscle somort/ puts com taronja florida”), “les muralles caigudes” al racó de la casa, en la intimitat des d’on s’escriu el món, “els versos/ d’una terra indefensa”. L’al·legoria de l’aigua marca el llibre de manera persistent. És, potser, la necessitat de fer-ho fora, la necessitat que, tot fent-ho imatge, enyor o precipici, deixe de ferir aquesta incertesa, la irresoluble cinètica de tot? Així, la negació persistent, la pèrdua, pous sense fons, l’immensurable. Sembla ser que aquestes aigües erràtiques cobreixen com un mant tant l’alegria i el respir de l’amor com l’altra cara de la vida, la mort, l’absència, l’afrontament directe de la mort –el cadàver, el joc de l’altre, allò que s’assembla únicament a si mateix, la distància que s’entén abruptament, sense avisar, la mort que es fa poema per perdre-la, definitivament, en aquest breu espai de present infinit- el trobem al poema Noia morta: “La teua veu que la mort acotxava/ com un xiulet agut morint en les parpelles.//Ara, que és tan meu/ un obscur desig de pluja rompuda”. També hi ha lloc per al paisatge de referència del poeta, l’Horta de València, l’Albufera i les marjals de llum immensa, amb tot de vida, jugant al record d’infantesa (“aquestes barques/ ancorades en les vespres de la vida”). El poema, aquí, és temps retrobat i espai de connexió amb el passat, allò que tant ens pesa perdre –o guanyar, segons es mire-, i que ens intenta salvar de la ceguesa. Aquí no me’n puc estar de recordar el poeta Jaume Pérez Montaner i el seus versos, sempre en els resquills d’oblit i record: “Recordar és morir i oblide amb insistència de cec”. És ara i aquí que l’abisme s’obre, el gouffre de Baudelaire: el llenguatge no falseja allò viscut, no esdevé, finalment, una altra cosa? S’evapora, realment, el fantasma, la por i la ferida o, al contrari de com es creu, s’obre encara més l’esquerda, la fractura de l’escriure i l’insomni del viure? El somni, entre record i oblit, com a petja de la inconscient mirada de l’escriptura en el buit, doll d’imatges que ens han marcat d’alguna forma, font de noves conquestes en ser escrites.

A mesura que ens acostem al final del llibre, entren en joc el temps, el poema i l’abisme que, al capdavall, formen part de l’imaginari d’inquietuds de tot poeta. No s’acaba sinó palpejant en la foscor. “Immòbil, en l’hora fosca,/ el temps/ és un punyal en el cor del cérvol”. Què es mou, nosaltres, el temps o allò de fora? Quin és el temps real, el del cos, el de l’obra, el de fora, el de l’altre? Potser fem eternament el mateix discurs, tot i que el poema canvie de forma i nom i lloc. Al capdavall, les preocupacions sempre són les mateixes. O la mateixa: el temps. I el temps duu implícita l’obra, l’amor, la malaltia, el dolor. Som el discurs del temps, les seves branques. El temps, que tractem de tancar en el poema. El temps que ni tan sols és inestable, com l’aigua. Simplement és, com un pes, una immensa càrrega. No en sabem res i, tanmateix, sabem que tot sempre ha estat aquí, fora, esperant de ser escrit d’alguna manera, per la sequera, la intangibilitat de determinades realitats, el desig a mig consumir i l’aigua que tot ho drena, neteja i manté en dinamisme roent. És curiós que Ramon Guillem, en aquest llibre que havia de precedir aquell que va guanyar el Maria Mercè Marçal el 2014, ja semblava predir les mateixes preocupacions: si aquell guardonat sota el nom de la il·lustre poeta duu com a títol La set intacta, ja Ramon deia a l’últim vers de Terra d’aigua: “Orb, en l’hora fosca,/ el temps/ és l’immens desert sense mirada.” Aquest és un llibre que ha retornat com la mar de Valéry –toujours recommencée-, renovada; tanmateix, idèntica en forma i contingut, amb la força que havia tingut des dels inicis, a despit de la variabilitat de l’aigua del temps que separa ambdues publicacions, els contexts i circumstàncies variables. Com diu el poeta i escriptor Xulio Ricardo Trigo al pròleg de la primera edició, “suposa un important avanç en el conjunt d’una obra que ha de passar a marcar el pols del seu temps”. I el seu temps és ara, de nou, recomençat.