Terra i llibertat

Fotograma de la pel·lícula ‘Land and Freedom’ (Ken Loach, 1995).

Dirigida pel britànic Ken Loach, un dels màxims exponents del realisme social, Land and Freedom està basada parcialment en el llibre Homenatge a Catalunya de George Orwell. Com Hemingway, Orwell va viatjar a Espanya sense cap sentiment patriòtic, sinó exclusivament per la necessitat de combatre l’avanç del feixisme. Aquest escriptor i periodista, conegut per obres indispensables com Rebel·lió a la granja i 1984, ens ofereix, per tant, una visió privilegiada d’aquells esdeveniments, ja que els va viure en primera persona.

Pel que fa al guió, escrit per Jim Allen, la narració es construeix a través de flashbacks, seguint la història de David, un jove comunista aturat que, a la tardor de 1936, abandona Liverpool per unir-se a la Guerra Civil Espanyola en les Brigades Internacionals, al front d’Aragó. Allí coneix milicians de tota Europa i dels Estats Units; en aquest context, destaca la figura de Blanca, interpretada per l’actriu valenciana Rosana Pastor, una anarquista compromesa amb la lluita. Tant David com Blanca defensen la igualtat entre les persones i la col·lectivització de terres i béns, sense classes socials. No obstant això, la pel·lícula ens mostra que l’enemic no sempre està a l’altre costat del front.

Un dels aspectes més destacables de la cinta és el seu enfocament històric i antropològic. Això es reflecteix, per exemple, en l’assemblea popular que es produeix després de conquerir un poble en mans dels nacionals. En aquest moment, els personatges debaten la col·lectivització de les terres i el desarmament dels integrants del POUM. En aquest sentit, Loach, fidel a la seva metodologia, no va proporcionar diàlegs als actors, sinó que es va limitar a indicar-los les posicions i actituds que havien d’adoptar, aconseguint així una sensació de versemblança gairebé documental. A més, la narració es reforça mitjançant el fil conductor de la neta de David en el present, qui reconstrueix la història a partir d’objectes, cartes i retalls de diari en un exercici de memòria històrica.

Des del punt de vista cinematogràfic, Loach aposta per un realisme cru i sense concessions, fet que per moments fa que la pel·lícula sembli un documental. Així mateix, l’atenció al detall i la proximitat amb els personatges ens submergeixen en el relat fins al punt de tenir la impressió d’estar vivint aquells esdeveniments en primera persona. D’altra banda, cal destacar també el paper de les dones en el film: al començament, tenen un paper actiu en el combat armat, com demostra la impactant escena d’Icíar Bollaín enfrontant-se a un superior per demostrar que una dona pot ser instruïda en el combat igual que un home. Tanmateix, a mesura que avancen els esdeveniments, i per ordres de les faccions estalinistes, les dones són relegades a tasques mèdiques i de cuina.

En definitiva, no es tracta d’un relat convencional sobre la guerra civil, sinó d’una autocrítica amarga i punyent en la qual Loach exposa les divisions internes dins del bàndol republicà. En aquest sentit, la lluita entre anarquistes de la CNT, el POUM i altres faccions lleials al govern de la República es mostra amb tota la seva cruesa, trencant els ideals del protagonista, qui només pot trobar consol en l’amor davant d’una esquerra fragmentada.

Finalment, la pel·lícula conclou amb un poema de William Morris que val la pena recordar:

“Come, join in the battle wherein no man can fail,
Where who so fadeth and dieth, yet his deed shall still prevail.”

(“Uneix-te a la batalla, en la qual cap home fracassa,
perquè, encara que desaparegui o mori, els seus actes prevaldran.”)