Tens 0 productes a la teua cistella
Un dels trets que millor defineixen les societats actuals és l’elevada polarització. En un article important publicat en 2019, Noam Gidron, James Adams i Will Horne estudien els processos electorals en vint democràcies occidentals en el període 1996-2015 i conclouen que existeix un elevat nivell de polarització afectiva en molts d’aquests països. Aquesta polarització afectiva es podria concretar en el grau d’antipatia entre els partidaris dels partits de dreta i d’esquerra més grans, alhora que generaria una falta de reconeixement dels altres. Segons aquest estudi, Espanya registraria un grau relativament alt de polarització.
Sense entrar en el detall de les profundes causes econòmiques, socials i polítiques de la polarització, un element que l’alimenta és la focalització del debat polític sobre qüestions simbòliques i generals, perquè això dificulta el diàleg i el consens. Així, com han mostrat Ignacio Jurado i Sandra León en l’Informe sobre la Democracia en España en 2022, quan es planteja a la societat el posicionament respecte de diversos models territorials des de Catalunya i la resta d’Espanya, s’observa l’existència d’un grau de coincidència relativament important. Una coincidència molt superior a la del debat polític, i això perquè els models es plantegen en termes concrets i multidimensionals.
Una experiència interessant en aquest sentit és la dels Pactes Territorials per l’Ocupació, màximament tenint en compte que la concreció que ofereixen les polítiques territorials sol considerar-se una arma contra la polarització. Aquests Pactes s’han desenvolupat en la Comunitat Valenciana i altres regions espanyoles i europees des de finals del segle XX i principis del segle XXI a partir d’una iniciativa pilot de la Comissió Europea de 1997 i comporten l’acord entre administracions públiques locals, sindicats i patronal, un acord susceptible d’ampliar-se a altres actors. Doncs bé, aquests Pactes, en la mesura que generen un important suport ciutadà a les polítiques actives d’ocupació i de desenvolupament socioeconòmic, tenen la capacitat potencial de definir un important camp de consens entre un ampli espectre de votants. Això té l’efecte de dotar d’una certa continuïtat els Pactes més enllà de l’alternança política, almenys en l’àmbit dels governs locals i en el context dels Pactes millor assentats. Aquest millor assentament d’alguns Pactes també està vinculat al fet que al seu darrere hi ha una societat civil organitzada relativament més rica.
En diverses investigacions sobre Pactes realitzades en els últims quinze anys en la Comunitat Valenciana, juntament amb el professor Josep V. Pitxer de la Universitat de València, hem pogut comprovar que els Pactes estimulen la interacció i el diàleg entre actors en conflicte, com ara sindicats i associacions empresarials, i obrin nous espais de relació no conflictius entre aquests actors, cosa que no significa que desaparega el conflicte en altres àmbits. A més, els Pactes Territorials per l’Ocupació estimulen l’organització de les entitats de la societat civil, i també la interacció entre les organitzacions de la societat civil, els actors socials i les administracions públiques. Aquesta participació de la societat civil contribueix a renovar l’agenda dels actors socials i de les administracions públiques, alhora que fomenta un abordatge més precís, concret i creatiu dels problemes. Com a resultat, en les societats locals va creixent un cert consens relativament ampli entorn d’unes certes polítiques d’ocupació i de desenvolupament socioeconòmic.
En alguns Pactes Territorials paradigmàtics pel seu bon funcionament, com Pactem Nord (el Pacte Territorial de la comarca de l’Horta Nord), hem pogut comprovar que hi conflueixen tres vectors clau. En primer lloc, la renovació regular de l’impuls polític del Pacte per part d’ajuntaments de signe polític diferent. En segon lloc, una gestió tecnicogerencial solvent, amb capacitat per a desenvolupar iniciatives cada vegada més ambicioses i que romanen en gran manera al marge de la disputa política partidista. En tercer lloc, un suport i una assumpció creixent del Pacte per part de la ciutadania, la qual cosa obri un espai ampli per a la conversa plural, augmenta el cost del possible recurs a un ús polític de la polarització i espenta cap a la renovació del lideratge polític i tecnicogerencial.
L’atac recent que ha rebut la Fundació València Activa (que gestiona el Pacte Territorial de la Ciutat de València) per part de Vox a l’Ajuntament de València (amb un cert paper facilitador per part del Partit Popular) pot suggerir que tampoc els Pactes Territorials resten al marge de la polarització, i molt menys que siguen un antídot contra ella. Ara bé, la resposta de les associacions empresarials (en contra de la marginació dels sindicats) o la del Partit Popular davant l’eliminació de les polítiques de gènere en els estatuts de la Fundació, evidencien com els Pactes contribueixen a la generació d’amplis consensos socials i polítics, els quals posen límits a les actuacions polítiques i redueixen els marges per a la utilització política de la polarització. Tot i això, la timidesa de les respostes de les associacions empresarials i del PP fan dubtar que aquest esperit de consens siga capaç de predominar sobre l’interés polític de mantenir la majoria parlamentària i la mateixa polarització política.
Revista número 501. Abril 2024.
