Terroríficament lul·lià

Tothom coneix Ramon Llull (1232-1316), el filòsof mallorquí que volia escriure «el millor llibre del món», però no tothom coneix les ‘Oracions de Ramon’ (1299), una obra que escrigué a requesta de Jaume II i Blanca d’Anjou. Aquest llibre en prosa està format per tretze parts –que si pensem en la simbologia numèrica de Ramon Llull, ens recordarà a la suma dels dotze apòstols i Jesucrist en el Sant Sopar– i trenta-set capítols destinats a ensenyar a resar i a estimar Déu –segons el mètode musulmà de la meditació–. Òbviament, té un missatge estrictament devot i, quant a la finalitat de l’obra, el mateix Llull l’anuncia en l’inici: donar «doctrina a molt altament et ordonadament pregar e amar Deu».

Així que, de què havia de parlar en aquests capítols? Com no és d’estranyar, de Déu, de la Santíssima Trinitat, de Jesucrist, de la Mare de Déu, dels pecats capitals, de les virtuts cristianes… Encara que, dins dels capítols dedicats a Jesucrist, entre el «De la passió» i el «De resurrecció», trobem «Devaylá Jhesuchrist als inferns», un capítol que, fins i tot des d’una perspectiva actual, conté passatges que podrien ser terrorífics.

El fet que narra en aquest capítol és el de l’Anàstasi o el descens de Jesucrist als inferns (que no a l’Infern) després d’haver mort i abans de ressuscitar, i comença de la següent manera: «Jhesuchrist amable e temable (…), con fos mort en la creu, la vostra sancta anima gloriosa devaylá als inferns, on eren Adam e los Sants Pares en tristicia e en dolors, e qui vos esperaven per ço que us veessen e que ells, de inferns, traguessets». És a dir, Adam i els Sants Pares estaven patint, esperant que arribara Jesucrist per a traure’ls d’allà dins; tot i que continua explicant que, quan el varen veure, fou una benedicció i que sentiren un goig tan gran que «qui·l poria dir, pensar ne escriure?».

Continua el capítol i el que ocorre després és que Jesucrist trencà «les cadenes ab que los sants estaven ligats» i obrigué «les portes de infern perqué los sants exiren», però, a més a més, entristí «los demonis» quan varen veure el gran poder i la gran virtut de Jesucrist, com també «les animes dels dampnats» que no creien en l’adveniment de Jesucrist. En definitiva, la imatge que ens mostra aquest passatge és que hi ha sants atrapats i lligats amb cadenes que no poden escapar dels inferns, dimonis malvats que intenten impedir que s’hi escape, ànimes damnades que no creuen en la vinguda de Jesucrist i que, per tant, continuaran allà tristes… No és una imatge que, perfectament, podríem veure demà mateix en una pel·lícula de terror del cinema?

I és que, de vegades, es pot pensar que la literatura medieval és avorrida, que utilitza una llengua molt diferent de la que parlem a dia de hui, que és molt distant en el temps i que, per tant, en els fets, que és excessiva o, fins i tot, indesxifrable. I potser, en alguns casos, ho puga ser; tot i que, segurament, depenga dels prejudicis que en puguem tindre a l’hora d’acostar-nos-hi.