Tesa: «Estic molt contenta de rebre el Premi Ovidi; sempre és gratificant un reconeixement del treball i de la qualitat de la teua obra»

13/12/2019

«Veig com la meua música creix dia rere dia, així com el prestigi de la meua obra. Això és molt gratificant»

«Vicent és una persona que adora la música, que la viu, i sap molt de música tradicional»

«Pense que s’ha d’eradicar la competitivitat i l’individualisme imperant, i que les dones poden contribuir a la creació d’un món més igualitari»

«Estan i estem aportant molta qualitat a l’escena i donant color a la història»

 

D’Almussafes a captivar-nos a totes, Tesa porta per bandera la defensa del feminisme i de la nostra llengua. Tenim la prova en cançons com «Dones», «Pussy Power», «L’escenari és nostre», «Rebesnets del Tio Canya» o «Qui estima la seua llengua», aquesta última cantada amb el gran Vicent Torrent.

Ara està d’estrena amb «La cançó més bonica del món», i també l’acompanyen les bones notícies, perquè fa poc més d’un mes ha rebut el guardó al millor disc de rap de l’any en els Premis Ovidi. I, per això, té molt a contar-nos a la revista Saó.

 

–El passat 20 d’octubre vas ser guardonada en els Premis Ovidi amb el premi al millor disc de rap i hip-hop per Rural. Què ha representat per a tu aquest reconeixement?

–Un reconeixement al treball i sobretot la reafirmació en les idees que defensava l’Ovidi, de la lluita del qual em sent hereva. Estic molt contenta de rebre el premi, sempre és gratificant un reconeixement del treball i de la qualitat de la teua obra. Es diu ràpid: el millor disc de rap de l’any…

–Quin balanç faries del teu últim disc, Rural?

–Molt positiu. Reconeixement, concerts, gaudir… La veritat és que ha sigut un gust. Veig com la meua música creix dia rere dia, així com el prestigi de la meua obra, i això és molt gratificant.

–Fa poc estrenaves «La cançó més bonica del món»: què és per a tu?

–L’amor als meus és l’amor a les arrels i a la meua identitat; per tant, és el que soc. Tinc una relació molt bona amb els meus pares, els estime molt i els volia fer una cançó. Aquest ha sigut el resultat: una cançó íntima i sincera en què no tinc problema de desgranar les coses bones i també les no tan bones de la relació pare i filla.

–Un disc en el qual ens regales «Qui estima la seua llengua», cançó que interpretes amb el referent Vicent Torrent. Un somni, no?

–Un gust personal enorme. Vicent és una persona que adora la música, que la viu, i sap molt de música tradicional. A més de cantar amb ell, la col·laboració m’ha permés escoltar-lo parlar de la tradició, de la música de la Mediterrània amb les orelles ben obertes. Ha sigut molt emocionant cantar amb ell, tant al disc com a la presentació que en vaig fer. Tot un luxe, al meu parer.

–Eres una clara defensora de la nostra llengua i de la teua terra: què penses dels prejudicis que hem d’escoltar-nos per parlar en la nostra llengua?

–M’alegra que grups com ZOO tinguen tant d’èxit i que duguen eixe missatge tan potent. M’encanta que cada vegada projectes més bonics siguen en valencià i que el rap cada vegada arribe a més llocs també. Els prejudicis sobre la nostra llengua segueixen pesant, però com ja he dit alguna vegada pense que hi ha hagut una revaloració de la nostra llengua a nivell popular. Gent que abans no feia l’esforç, ara s’esforça per parlar-la. I jo me n’alegre molt.

–Arribarà algun dia en què acabem amb ells?

–Queda molta feina, però és possible.

–Què passaria si algun dia ens alçàrem totes?

–Que seria millor per a totes. Com dic en «Pussy Power», el món necessita una visió més femenina. Pense que s’ha d’eradicar la competitivitat i l’individualisme imperant, i que les dones poden contribuir a la creació d’un món més igualitari.

–I com valores la lluita feminista actual?

–Estan aconseguint-se moltes coses, com fer que la gent es qüestione conductes que abans es normalitzaven. És molt necessària. Infeliçment, queda molt de camí per fer.

–En cançons com «Dones» o «L’escenari és nostre» defenses la nostra presència tan necessària, tant en la societat com en els escenaris. Creus que anem per bon camí amb la paritat?

–La conciliació segueix veient-se com una cosa de dones, la doble jornada és un fet. L’estat de benestar, que no estic d’acord amb ell, està sustentat sobre el treball i la dona està sistemàticament exclosa d’ell, relegada a les pitjors condicions. Pense que hi ha moltes batalles obertes, molt a reivindicar i molt a aconseguir encara.

–Des del teu punt de vista, el feminisme és una forma d’entendre la vida?

–No és l’únic front de batalla. Crec que s’ha de pensar en la igualtat en totes les seues formes i no exclusivament en la de la dona. Hem d’eradicar el masclisme, però també el classisme i la xenofòbia, entre altres.

–És o serà la revolució del segle XXI?

–No sé què passarà. Pinta malament…

–I ací a la nostra terra, quin creus que és el paper que tenen les dones en la música en valencià?

–Moltes dones es consoliden com a referents en el panorama, i anirà a més. Estan i estem aportant molta qualitat a l’escena i donant color a la història. Molt necessàries i enriquidores.

–Parlem de tu, Tesa. Com t’inicies en la música?

–Per col·legues que escrivien lletres. La veritat és que era prou jove per a vacil·lar. Faig rap des dels 19 anys i és una cosa que no em cansa.

–Amb diferents projectes musicals oberts i una amant del rap, com ha sigut la teua trajectòria musical?

–Vaig començar en El Delito, Al-Tesa ho va petar i tres anys després ací seguim fent gires, ara amb Rural. La veritat és que mai m’hauria esperat estar on estic, però també he de reconéixer que de vegades trobe a faltar que era fàcil i divertit fer lletres sense més. El meu esperit continua sent underground encara que vaja creixent, i això de vegades et porta a confrontar-te a tu mateixa. Mai m’han mogut els diners o la fama, i no considere la música la meua professió. No obstant això, estem en un nivell de professionalització que t’ocupa més temps que una feina formal. No tot és un camí de roses, hi ha moltes responsabilitats i també disgustos en el camí, però aconsegueix divertir-me i fer-me sentir satisfeta. El dia que deixe de divertir-me, ho deixaré.

–Penses que la música pot ser revolucionària?

–Per descomptat! No soluciona directament res, però cohesiona i aporta sentiment. Les meues lletres són dures, fan reflexionar, però sempre els done un toc d’humor característic que pense que les fa més fàcils d’escoltar.

–Quin paper té per a tu la música?

–Necessària. Ara mateix ocupa una gran part de la meua vida. M’ha portat a llocs i a gent meravellosa, i qui sap el que em té preparat.

–Apostes pel rap en les teues cançons, per què?

–Jo soc rapera (atípica, però rapera). Si haguera de fer una altra cosa, faria rumba. Del rap m’agrada el pes de la lletra, la possibilitat d’expressar-te i que les coses es diuen clares, sense massa floritures; potser siga eixa la raó perquè siga el gènere que més imputats en qüestions de llibertat d’expressió porta.

–I cada lletra, com arriba?

–De les vivències personals. Algunes vegades sent la necessitat d’escriure per alguna cosa que m’ha passat, com en «Ràbia»; altres són més conceptuals com «Dones», però sempre faig cançons molt personals. Escric el que necessite dir i el que m’agradaria escoltar.

–És la teua forma de demanar, d’exigir un canvi a la societat?

–Sí, encara que el canvi individual és el principal. La música et dona veu i has d’aprofitar-la. Les meues cançons són crítiques, però també aposte per la diversió. Aquesta última és tan important com la lluita.

–I, ara, com es presenten els pròxims mesos?

–Farem una parada fins al març, però farem parada abans d’acomiadar-nos al Festivern, una data significativa per a la música en valencià. Sempre és un gust tocar allí.

 

Entrevista publicada al número de novembre 453