La tia Tona de la Fandoma

Allò va anar i era una vegada en què, al bell mig de l’allargassada Serra d’Onil, en un mas enlairat anomenat la Fandoma, hi habitava tota sola una velleta que responia al nom de Tona. Abans de casar-se, aquesta dona, esparpellada i llesta de mena, havia estat una jove molt formosa i delicada, bruna de cabells i uns ulls verds com les aigües de la Cava. Aquelles qualitats tan ben trobades la van portar a ser galantejada per molts xicons del poble, que pretenien traure-la a ballar any rere any a les danses de les Festes d’Abril, sense cap altre èxit que unes paraules corteses d’una dona complidora. Un d’aquells homes però, Pep l’Alficòs, un xic faener, humil i voledor, va ser l’afortunat d’aquella joia i després d’uns anys de rigorós festeig van contraure matrimoni a l’Església de Sant Jaume, plena d’amics, familiars i bons desitjos. Aquell esdeveniment va ser molt recordat durant anys, atesa la qualitat humana i la bellesa dels novençans.

 

Amb aquestes referències excel·lents, uns senyorets del poble rics en terres i propietats, sabedors de l’honradesa i les aptituds del matrimoni per a la faena, els van encomanar la tasca de mitgers a un dels masos més recòndits i bonics de la serra. A la vessant nord de la crestallera, ultrapassant els 1000 metres, la Fandoma gaudia d’una ubicació idíl·lica a la vora d’un camí poc transitat que creuava la serralada d’Est a Oest. A la part alta d’una valleta, i rodejat per pins i carrasques mil·lenàries, el mas comptava amb estances funcionals, una planta per als senyorets, quadres espaioses i una bona llar que convidava a la transmissió oral d’històries durant les nevadores nits de cada hivern.

 

La vida allà dalt però, no era gens plaentera. L’altitud d’aquell indret, l’aïllament i les temperatures extremes, feien que les terres no foren ufanoses ni fàcils de treballar. No obstant això, els bancals d’ametlers, les vinyes i el blat sempre donaven bona collita, amb l’afegitó d’algun cirer, d’un corral de conills i aus, cosa que els conferia una alimentació suficientment rica i abundant. I a l’empar d’aquell paratge agrest i l’amor bucòlic de la parella, Miquelet i Salut, un xiquet i una xiqueta, van vindre a completar l’alegria d’aquella família i de tota la serra. I cal dir que amb aquella senzillesa masovera i l’harmonia perfecta de les estacions vivien units, contents i no els calia res més.

 

Feia pocs anys però, que els atzarosos destins del Nostre Senyor s’havien emportat el bo de Pep cap al cel. D’altra banda, aquells fills que corrien pels bancals sense descans, botaven marges i aidaven en les terres a poc a poc es van anar fent fadrins, abandonant així el mas per tal de desenvolupar les seues vides a un altre lloc. Mentre que Miquel es va casar amb una colivenca i liderava la producció d’una petita fabriqueta relativa a la incipient indústria de la nina, Salut va fer via cap a Cocentaina, on es va casar amb un sabater reconegut.

 

Amb aquestes partences la Fandoma va restar amb la testimonial presència d’aquella vídua senzilla i treballadora que, amb l’ajut d’un procurador i uns temporers, mantenia el cicle dels conreus any rere any. No obstant això, aquesta soledat comportava certs perills adjunts. I és que, eren aquells temps convulsos en que lladres i fugitius vagarejaven per les serres i barrancs del migjorn valencià, cercant carruatges en camins estrets o cases aïllades d’on extraure sucosos robatoris. En efecte, aquell camí era poc transitat, si no fóra perquè era lloc de pas per a arribar a altres heretats, o perquè es tractava d’un lloc propici per a la cacera. I Tona, que tot ho veia des d’aquella finestra a llevant, coneixia qualsevol moviment o pas de persones que s’esdevinguera dins de les seues fites.

 

Així, els lladrucs inquiets dels gossos l’avisaren un dia que algú s’apropava lentament a la casa pel camí de terra. Des de la finestra estant, va observar com, tres desconeguts malcarats, barbuts, colrats pel sol de muntanya i carregats d’armes de tota mena, feien via directa cap al mas, obviant la cadena i els animals sorollosos. Malfiada i indefensa, va començar a ordir sàviament un pla a fi d’enganyar i espantar aquells bandolers del dimoni que pretenien atacar i saquejar el mas, aquell oracle treballat amb tants anys de pau, esforç i sacrifici.

 

Convençuda i valenta, va enfilar escales amunt cap al terrat i dirigint la veu forta cap als lladres va començar a cridar:

 

Bernat! Puja al terrat!

Ramon! Veges quants en són!

Joan! Mira quants en van!

Andrés! Crec que en són tres!

Pere! Ves per la part de darrere!

Marieta! Puja l’escopeta!

Agostí! Tira-li!

Poooom! (Tona va fer caure a terra un parell d’olles de ferro al pis de baix, provocant un tro estrepitós).

 

Els tres homenots, en sentir tot aquell rastre de noms i aptituds van començar a mirar-se entre ells dubitatius, sense saber què fer.  Ateses aquelles ordres taxatives formulades per Tona, van deduir que, en lloc d’un mas perdut a la muntanya havien anat a parar a la caserna d’un regiment armat, al refugi d’altra colla de bandolers enemics, a una fonda de pas concorreguda de gent de got i navalla o veges tu a saber. Amb aquelles al·lusions defensives i la remor que provenia d’aquell mas van interpretar que la rebuda no seria del tot amistosa. Venint fatigats d’un llarg camí i sense voluntat de fer front a grans hostilitats, van pegar mitja volta i se’n tornaren a pressa per on havien vingut, no fóra cas que encara reberen el castic merescut.

 

Tona, una vegada més, havia demostrat que, tot i ser vella, era ben llesta i podia mantenir dempeus la dignitat d’aquell mas tan distingit.