Tindre trellat o no tindre’n

Totes les coses reals o imaginàries, totes les formulacions abstractes, idees i somnis, totes les coses que ens fan viure, tot el que coneixem, que podem sentir, tot ha de tenir un mot que el signifique i mentre no el té podem dir que encara no existeix. Cada llengua, doncs, s’ha espavilat o s’ha d’espavilar per tenir els mots necessaris per a expressar-se i relacionar-se en el món dels humans. Si manca algun mot, l’home els inventa fent-ne de nous i en aquest exercici guanyen els anglesos, que tenen una gran capacitat per crear-ne i difondre’ls. Una llengua també pot adoptar un mot d’altra llengua, el que es diu fer un préstec, cosa que passa molt entre les llengües veïnes, com entre el castellà i el català. Evidentment, els castellans són els que tenen més possibilitats, donada la seua posició de força i abusant de ser la llengua de l’Estat, que la converteix en un perill a combatre, ja que el que fan no és un prèstec sinó una imposició a l’engròs, que acaba sent una substitució.

Nosaltres hem ‘prestat’ al castellà un lèxic important vinculat a la mar i al comerç marítim i un bon nombre de paraules d’ús comú, com la maonesa, que ells diuen mayonesa, l’allioli, que diuen alioli, en els nombres que comencen com acaben i que nosaltres diem cap i cua, i ells capicua, sense adonar-se que ho diuen en català. Qui els havia de dir que quant demanen: un dèzimo que zea capicua, estan demanant-ho en català; a més d’un energúmen cambrer, dels que exigeixen que els clients els parlem en espanyol o no els atenen, els hauria de passar de demanar un cap-i-cua, i li haurien de dir: capicua? O me me lo dize en españó o no te doi na, que zemo españole i eztamo en Ezpaña, coño con lo catalane, capicua, capicua… eso é la cabesa i la cola. Fa més de 30 anys que obriren l’autopista fins a Alacant i marxí tot cofoi, guai, quina tranquil·litat; arribí a la garita i li preguntí al gariter per on havia de seguir en arribar a Sant Vicent del Raspeig i ell immediatament em digué el mateix que diuen ara, que li ho digués en espanyol que ell no tenia per què saber valencià. Em picà la moraI: i si li dic que vosté és un fill de puta, m’enten? El deixí bocabadat i me n’aní tot feliç i cagando hòstias, com ens deien a la mili…

Les paraules o són noves, pràcticament creades en un laboratori, o són patrimonials i particulars de cada llengua. Veiem el cas de trellat, que m’ha portat de cap aquests dies. Els diccionaris generals tracten la paraula, que és patrimonial i informen sobre l’etimologia i l’abast dins del territori lingüístic: ho fan amb una certa prevenció, supose que per la senzilla raó que el mot no té massa vigència en els dialectes del Principat. A les Balears i al País Valencià, sí, i això és una prova de la seua antiguitat, perquè segons ens explicava Enric Valor, les llengües on millor es conserven és en les comarques més exteriors i on pitjor en les capitals. Un exemple és la paraula trellat. Tenir trellat és tenir judici i enteniment. Treure trellat és treure profit d’un treball. No t’entenc, vejam si ton pare pot traure trellat. No tindre trellat és no tindre raó. Tenir trellat és important a l’hora de prendre una decisió. El teu cosí no té trellat, mira el que m’ha dit. El que dius no té trellat. És que no fas res que tinga trellat…

Hi ha paraules en cada idioma que són tant genuïnes com intraduïbles. En el cas de trellat és curiós que, com hem dit, siga un mot que utilitzem els valencians i balears més que els catalans, cosa que també passa en tots els idiomes del món, per exemple, a l’anglés d’Anglaterra i el dels Estats Units aquestes diferències arriben al punt que no s’entenen, o han de fer prou esforç, els interlocutors de les dues procedències. O en el cas del castellà, qui diria que donya Conxa Piquer a l’Argentina no s’anunciava Conxa sinó Concepción, perquè allí la conxa és el sexe femení. Tampoc es pot preguntar a l’Argentina donde se coge l’autobús, perquè enllà coger és follar i et poden dir que por el tubo de escape. I així, podríem posar exemples de tota la hispanidad i, ja que som a les vespres de la controvertida festivitat, trauríem un poc de trellat i ens en riuríem.

Se m’ha ocorregut treure el tema perquè veig que hi ha molta gent (entre els quals tinc molts amics/amigues amb molt de trellat i estudis) entestats a trobar les diferències entre els nostres dialectes, o siga diferències internes, cosa que no trau trellat, perquè els resultats són infructuosos i inútils, tractant-se del mateix idioma, ni encara que s’ho prenguen com un joc. Crec que els espanyols no perden el temps amb res així, ni els francesos… És evident que n’hi ha molts mots amb una característica especial en un dialecte i no en l’altre, per exemple la canalla que al Principat, té un valor antic i ja obsolet d’un conjunt de gent violenta i menyspreable i també d’una mainada de criatures, cosa que no passa a València, encara que com a masculí sí que significa el mateix en ambdós dialectes, l’home capaç de cometre actes reprovables. I què? On està la gràcia, o el joc? Descoberta una paraula d’aquestes el que faig és emprar-la quan ve al cas, explicant-ho breument i així ampliem el vocabulari sense sortir del nostre territori.

Ara bé, la cosa deixa de ser un joc si hom té la temptació d’implementar unes paraules més que altres per marcar les diferències, en lloc de fer-ho al revés, incorporar noves paraules d’altres llocs del nostre territori lingüístic, subratllant la similitud entre els distints dialectes i ampliant el vocabulari. El resultat de tants esforços que es fan ha de ser remarcar la riquesa i la varietat de la nostra llengua i mai exagerar i magnificar les diferències per si ningú les vol aprofitar negativament.

I ja posats, no crec que aconsellar fer ús de la parla més popular i les formes més del carrer pot ajudar perquè la gent estime més la llengua que si ho fem amb vocabulari més treballat o ‘llibresc’. Jo crec que en l’ànim de la gent està que les llengües es lligen, s’escriuen i es parlen millor si s’estudien i que cap llengua s’escriu i s’estudia com es parla en el carrer i que parlar un valencià més conreat demostra que qui ho fa és perquè té més estudis i això la gent ho respecta. Per tant, crec que rebaixar les exigències formals en l’estudi de la llengua i en l’ús sols pot interessar als qui intenten la minorització de la llengua i la desaparició: són destructors de la llengua i no en són defensors. Mireu si els castellans, francesos, anglesos, etc. fan res com estem fent per ací.

Per altra banda, aquesta gent destructora, ja intentà fa 39 anys comparar les diferències entre el català i el valencià, amb la perversa intenció de justificar que es tracta de llengües diferents. Allò anà a càrrec del pobre dimoni Carles Recio (com no se’n parla d’ell, per on para?) M’agradaria saber-ho perquè ell vingué a parlar amb mi amb problemes per a vendre el seu Diccionari Diferencial, li doní un consell i mai més he sabut d’ell. El consell per a desfer-se d’aquell aberrant diccionari i poder pagar la factura de la impremta fou que havia de cercar compradors en el món catalanista, que som els qui ho comprem tot i no en el món blavero i que els “il·lustres patumets i patumetes” que l’havien animat a fer el seu diccionari i a l’hora de pagar l’havien deixat al carrer, en realitat eren enemics de la llengua. El treball de Recio tingué un sol mèrit: demostrar, de manera fefaent i indiscutible, que les diferències entre el valencià i el català són tan mínimes i insuficients, que no es pot parlar de llengües distintes.

De diferències n’hi ha infinitament majors entre el castellà de Burgos i els dialectes peninsulars i iberoamericans i ells no es plantegen anar fent diccionaris diferencials. Ells, el tema dels seus dialectes el resolen menyspreant-los, acusant-los de manca de prestigi i de ser de pobletans (sic) i no ens turmenten. Els únics que ens turmentem perquè ací diem xiquet i tomata i enllà nin i tomàtiga i més amunt minyó i tomaca, som nosaltres. Tots els dialectes d’una llengua són la mateixa llengua.

Així és que recomane als qui enfoquen la feina en sentit contrari, que es dediquen a recercar que tots els nostres diccionaris de sinònims recullen totes les variants dialectals i que tots els diccionaris generals incloguen totes les paraules que siguen majorment usades al Principat, al País Valencià i a les Illes, perquè deixar un mot fora dels diccionaris és com condemnar-lo a mort. De fet, hi ha censors de la llengua que tenen sentenciat que els mots que tenen dret a ser usats són els que ocupen un lloc als diccionaris i si un mot no és als diccionaris no té aquest dret, és un mot mort o moribund. El que propose, doncs, és fer una feina unitarista i no separatista i no és un joc, sinó un treball de recerca. I estic segur que és un treball de trellat.